Farà cosa de dos anys, davant d'un ERO de la SEAT, al Telenotícies de TV3 entrevistaven un treballador que s’havia quedat sense feina per culpa d’aquest expedient. Va decidir capitalitzar l’atur i muntar un petit negoci, una papereria de barri. L’home parlava tot il·lusionat, fent-se el càrrec de la circumstància i emprenent aquesta aventura empresarial.
Durant el reportatge, el periodista li pregunta com se sent ara que s’ha convertit en un empresari. L’entrevistat fa un petit silenci. Dubta, rumia i li respon: “Jo no en sóc pas, d’empresari”.
Si voleu, és una anècdota. Però jo penso que és ben significativa. Crec que estem, en general, segrestats per un discurs tàcitament acceptat que les empreses existeixen només per al lucre (legítim, per altra banda) de l'empresari i per aprofitar-se de manera indecent dels treballadors. No faig cap defensa corporativa (jo en sóc, d’empresari) perquè és evident que de males pràctiques n’hi ha arreu i al món de l’empresa tant o més.
I crec que és més així a casa nostra que no pas a d’altres contrades. Per tant crec que ens ho hem de fer mirar.
Les empreses, en moltíssims sentits, ocupen un espai central en la societat i són un element bàsic, precisament, en la socialització. A més, són una font de riquesa (i d’impostos, per tant) que cal tenir entre cotons perquè precisament hem de cuidar més que mai les fonts de recursos de cara a mantenir i desenvolupar l'estat del benestar.
Deu ser per aquest discurs que ens té segrestats que fins i tot el govern més “business friendly” de la història ha de dir, amb la boca petita, no fos cas, que després de liquidar la paga extra dels treballadors públics procurarà que no s’endarrereixin encara més els pagaments a proveïdors. Perquè és clar, les empreses (i més en absència de crèdit) necessiten cobrar les factures per tal de poder liquidar les nòmines dels treballadors, que entenc que també tenen les seves hipoteques, necessitats de vestimenta i alimentació, etc.
També deu ser per això que s’abusa tant del terme “emprenedor” i tot sovint s’utilitza massa com a sinònim d’empresari. És clar. Un emprenedor és algú amb iniciativa que decideix endegar un projecte empresarial, una petita empresa… Un projecte social, fins i tot. En canvi, un empresari (en allò, no oblidem, que s’ha de convertir un emprenedor per dur a terme el seu propòsit) de seguida el visualitzem amb el barret de copa, el cigar i les butxaques vessant de feixos de bitllets.
Per cert, confio que la bona iniciativa de la qual ja s’ha sentit a parlar que a les escoles hi haurà alguna mena d’assignatura o continguts d’emprenedoria serà ben pensada i desenvolupada. Per a mi un emprenedor no és només algú que endega un projecte empresarial. Un emprenedor és algú amb una actitud activa davant la vida, amb iniciativa en el camp personal, social i també, perquè no, empresarial.
Ara està de moda dir que els emprenedors ens faran sortir de la crisi (tant de bo s’hi estigués apostant de debò i sobretot s’hagués fet anys enrera) però tampoc hem de donar a entendre que tothom ha de ser empresari, perquè això, entre d’altres coses, generaria molta frustració. Només faltaria que no hi haguessin d’haver científics, professionals qualificats de qualsevol mena, treballadors manuals, etc. L’emprenedoria és una actitud davant la vida!
Des d'aquesta humil tribuna, doncs, faig una proclama: Sóc empresari i m’enorgulleixo de tirar endavant aquest projecte, acompanyat del meu soci i d'una bona colla de grans professionals i persones. Apa!
I per acabar he de fer-vos una confessió. Aquest apunt és fruit d'un bon propòsit d'any nou: mantenir al dia aquest espai a l'AraGirona.
Fins aviat, doncs, espero!
Durant el reportatge, el periodista li pregunta com se sent ara que s’ha convertit en un empresari. L’entrevistat fa un petit silenci. Dubta, rumia i li respon: “Jo no en sóc pas, d’empresari”.
Si voleu, és una anècdota. Però jo penso que és ben significativa. Crec que estem, en general, segrestats per un discurs tàcitament acceptat que les empreses existeixen només per al lucre (legítim, per altra banda) de l'empresari i per aprofitar-se de manera indecent dels treballadors. No faig cap defensa corporativa (jo en sóc, d’empresari) perquè és evident que de males pràctiques n’hi ha arreu i al món de l’empresa tant o més.
I crec que és més així a casa nostra que no pas a d’altres contrades. Per tant crec que ens ho hem de fer mirar.
Les empreses, en moltíssims sentits, ocupen un espai central en la societat i són un element bàsic, precisament, en la socialització. A més, són una font de riquesa (i d’impostos, per tant) que cal tenir entre cotons perquè precisament hem de cuidar més que mai les fonts de recursos de cara a mantenir i desenvolupar l'estat del benestar.
Deu ser per aquest discurs que ens té segrestats que fins i tot el govern més “business friendly” de la història ha de dir, amb la boca petita, no fos cas, que després de liquidar la paga extra dels treballadors públics procurarà que no s’endarrereixin encara més els pagaments a proveïdors. Perquè és clar, les empreses (i més en absència de crèdit) necessiten cobrar les factures per tal de poder liquidar les nòmines dels treballadors, que entenc que també tenen les seves hipoteques, necessitats de vestimenta i alimentació, etc.
També deu ser per això que s’abusa tant del terme “emprenedor” i tot sovint s’utilitza massa com a sinònim d’empresari. És clar. Un emprenedor és algú amb iniciativa que decideix endegar un projecte empresarial, una petita empresa… Un projecte social, fins i tot. En canvi, un empresari (en allò, no oblidem, que s’ha de convertir un emprenedor per dur a terme el seu propòsit) de seguida el visualitzem amb el barret de copa, el cigar i les butxaques vessant de feixos de bitllets.
Per cert, confio que la bona iniciativa de la qual ja s’ha sentit a parlar que a les escoles hi haurà alguna mena d’assignatura o continguts d’emprenedoria serà ben pensada i desenvolupada. Per a mi un emprenedor no és només algú que endega un projecte empresarial. Un emprenedor és algú amb una actitud activa davant la vida, amb iniciativa en el camp personal, social i també, perquè no, empresarial.
Ara està de moda dir que els emprenedors ens faran sortir de la crisi (tant de bo s’hi estigués apostant de debò i sobretot s’hagués fet anys enrera) però tampoc hem de donar a entendre que tothom ha de ser empresari, perquè això, entre d’altres coses, generaria molta frustració. Només faltaria que no hi haguessin d’haver científics, professionals qualificats de qualsevol mena, treballadors manuals, etc. L’emprenedoria és una actitud davant la vida!
Des d'aquesta humil tribuna, doncs, faig una proclama: Sóc empresari i m’enorgulleixo de tirar endavant aquest projecte, acompanyat del meu soci i d'una bona colla de grans professionals i persones. Apa!
I per acabar he de fer-vos una confessió. Aquest apunt és fruit d'un bon propòsit d'any nou: mantenir al dia aquest espai a l'AraGirona.
Fins aviat, doncs, espero!
