En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona vaig aprofitar, en l’apartat de precs i preguntes, per felicitar, en nom del grup de la CUP+RCat, el claustre de la UdG per haver decidit declarar, en sessió extraordinària, aquesta universitat “lliure de borbons”. Aquesta decisió s’havia pres pocs dies abans i per només dos vots de diferència (62 a favor i 60 en contra). La UdG, doncs, a partir d’ara, i arran d’aquesta votació, no convidarà més la família reial espanyola als seus actes. Va ser una decisió valenta, que va anar acompanyada, però, de tres decepcions, de tres decisions covardes, com algú les va qualificar: mantenir la col·laboració amb la Fundació Príncep de Girona –de la qual la rectora de la UdG és membre del consell assessor– (62 vots en contra de posar fi a aquesta col·laboració, 41 a favor i 17 abstencions) i no declarar el ministre Wert persona non grata (57 vots en contra de fer-ho, 54 a favor i 14 abstencions), una proposta que alguns professors van trobar “massa agosarada”. El claustre tampoc no va aprovar la sobirania fiscal; és a dir, que aquest centre universitari pagués les seves taxes a l’Agència Tributària Catalana (68 vots en contra, 62 a favor i 12 abstencions).
Cal tenir clar, de tota manera, que l’única proposta que va resultar aprovada ho va ser sobretot gràcies als estudiants i als treballadors del PAS; per sort, en aquest cas s’hi van afegir alguns professors, la qual cosa va fer possible que per aquest estret marge els borbons a partir d’ara deixin de formar part del paisatge universitari gironí. En les altres votacions no hi va haver aquest suport significatiu del professorat i, per tant, va triomfar l’ordre establert, la defensa del sistema. Això és si més no sorprenent, no tant pel fet que els professors diguem-ne unionistes o constitucionalistes votessin en contra de les iniciatives proposades pels estudiants i el PAS, cosa ben lògica, tenen el seu dret a oposar-se al procés català cap a l’estat propi si ells volen continuar sent espanyols, sinó perquè alguns professors que es proclamen independentistes, com a mínim en la intimitat o en un àmbit personal, també hi van votar en contra per una per mi mal entesa “responsabilitat professional” o “laboral.” Alguns arribaven a dir: “Si igualment d’aquí a un any o dos ja serem independents, per què ens l’hem de jugar i fer-nos mal veure ara...”. Dit de passada, em recorden alguns empresaris que conec, que donen per fet que serem independents i que en veu baixa et diuen que tant de bo aquesta independència arribi aviat perquè Espanya és cada vegada un negoci més ruïnós per a les seves empreses, però que a l’hora de fer-ho públic resten muts, no fos cas que perdessin algun client espanyol... Igual que alguns esportistes nostrats, que surten dient que si poguessin triar entre la selecció catalana o l’espanyola triarien la catalana, però que mentrestant ni es plantegen deixar d’anar a “la selecció que ens representa a tots”, segons ens va dir la regidora popular Concepció Veray en l’últim ple.
És el que hi ha, tenim el país que tenim. Tot i estar convençut que aviat serem independents i que no pel fet que hi hagi catalans i catalanes que s’amaguin darrere d’aquestes posicions còmodes deixarem d’assolir la nostra sobirania, no em vull estar de dir que arribaríem al nostre objectiu abans si alguns no esperessin que la feina la fessin uns altres; és a dir, que fossin uns altres els que s’avancessin a estirar del carro al mig del fang quan de tant en tant les rodes s’encallen.
Sigui com sigui, i encara que només sigui per haver pogut sentir les declaracions d’una contrariada i decebuda rectora per la decisió presa pel claustre de la UdG contra la presència borbònica, la cosa crec que ha valgut la pena. Felicitats a tots els que van fer possible aquests 62 vots que ens acosten una mica més a la llibertat.
