En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, el grup del PP va presentar una moció per instar el govern de la Generalitat a tirar endavant el pressupost del 2013. La iniciativa no va prosperar perquè, tal com vam dir des del grup de la CUP+RCat, era parcial i partidista. Com que en aquell plenari no hi va haver gairebé temps material per poder fer l’explicació de vot oportuna, ja que tots els grups van pactar que enllestirien les mocions en un temps rècord perquè l’hora era ja molt avançada, aprofitaré aquest espai per desenvolupar aquesta argumentació.
Cal dir d’entrada que el vot contrari de la CUP i Reagrupament no va ser degut a una defensa de les polítiques i les prioritats del govern català, bona part de les quals no compartim, com ja és sabut, ni tampoc al fet que no consideréssim necessari que Catalunya tingués a hora d’ara un pressupost aprovat. El que passa és que nosaltres voldríem que aquest pressupost fos el d’un país normal, no el d’una comunitat autònoma sotmesa als interessos de l’Estat espanyol i que cada cop pot decidir menys coses per ella mateixa. I és que el PP fa trampa, ja que exigeix que el govern català compleixi i aprovi un nou pressupost, però ignora interessadament els reiterats incompliments del govern de l’Estat en matèria econòmica, entre d’altres.
Els populars no diuen, per exemple, que el govern espanyol deu al de la Generalitat més de 8.100 milions d’euros producte d’acords que ja estaven compromesos amb l’Estat i que el govern del PP no ha complert. Tampoc no expliquen que el govern català ha de fer front a partides que el govern popular ha deixat de pagar, com ara totes les relacionades amb la llei de la dependència. I també s’obliden de dir, interessadament, que el govern espanyol deixa d’executar sempre, cada any, al voltant d’un 30%, punt amunt punt avall, de les inversions pressupostades, quan en alguns comunitats espanyoles, com ara Madrid, aquest grau d’execució sol superar de llarg el 100%.
El PP tampoc diu que, si el govern popular abonés aquests més de 8.100 milions, el català no hauria de fer cap retallada, podria abaixar alguns impostos i augmentar la seva despesa social. No expliquen que si el govern espanyol complís i pagués aquests 8.100 milions, la Generalitat no hauria d’acudir al fons de liquidat autonòmic i humiliar-se per demanar 5.400 milions per afrontar els seus compromisos més immediats, que, a més, tots els catalans haurem de pagar a un interès altíssim (2.000 milions en deu anys).
Totes aquestes dades ens porten a afirmar que això d’Espanya és un muntatge fantàstic: primer et roben, primer t’atraquen, i després et deixen una petita part dels teus diners a un interès estratosfèric. A més a més, et diuen que no et queixis, ja que gràcies a Espanya Catalunya no fa fallida... Un negoci rodó per als espanyols, però la ruïna per als catalans.
Però també hi va haver una altra raó evident per la qual el grup de la CUP+RCat no va donar suport a la moció del PP, i és que si aquest pressupost de la Generalitat s’hagués de fer complint l’objectiu de dèficit marcat pel govern de l’Estat, i derivat de la troica europea, això comportaria encara més retallades en sectors bàsics de la societat catalana: la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, la cultura, etc., que són precisament matèries traspassades a la Generalitat. Perquè aquesta és la crua realitat, el govern del Partit Popular imposa uns objectius de dèficit impossibles de complir per a una nació com és Catalunya per reduir-la a una simple regió espanyola i així intentar desballestar tot allò que amb penes i treballs s’ha construït en tots aquests anys de minso autogovern i que ens acosta a fer realitat el que una majoria de catalans volem: l’estat propi.
És a dir, el que tracten de fer és això: l’executiu popular, amb l’excusa del dèficit i de l’austeritat, vol destruir, per una banda, eixos centrals –les estructures d’estat– de l’administració catalana i, per un altre costat, serveis i drets fonamentals dels treballadors i treballadors de Catalunya –a través de la reforma laboral, per exemple– i de la petita i mitjana empresa, escanyada a impostos cada vegada més alts pel govern espanyol i sense opció als crèdits per part d’una banca que ha tancat l’aixeta, tot i rebre milers de milions del govern de l’Estat i de la Unió Europea.
Després el PP se sorprèn que l’atur augmenti i que els autònoms pleguin. Doncs bé, no cal que se sorprenguin tant, perquè aquest és el futur d’aquest país mentre els populars continuïn governant i mentre no disposem d’un estat propi que vetlli pels interessos dels ciutadans catalans. En conclusió, si el govern català tirés endavant un pressupost amb l’objectiu de dèficit imposat per l’Estat, el que faria seria consolidar les polítiques de desmantellament de l’estat del benestar.
Per cert, el PP tampoc explica, per exemple, que quan la Unió Europea flexibilitza aquest objectiu de dèficit draconià, l’executiu espanyol es queda el 90% d’aquesta flexibilitat per al govern de l’Estat i tan sols deixa les escorrialles per als governs dits autonòmics, amb l’agreujant que aquests tenen traspassades matèries i competències que afecten directament la ciutadania. Per tant, què és el que acabarà passant? Doncs que en tot allò que és competència de l’Estat: l’exèrcit, la casa reial, la política exterior... les retallades –si n’hi ha– seran molt menors. I mentre que a Catalunya haurem de retallar en els serveis i l’atenció a les persones, el govern espanyol podrà continuar construint submarins que no floten, comprant avions caça-bombarders o gastant-se els diners en coberteria, jardineria o piscines en les ambaixades espanyoles, els titulars de les quals viuen a cos de rei, gràcies als diners de les catalanes i els catalans. Després, això sí, vindrà la senyora Sánchez-Camacho i ens dirà que la veritable despesa inassumible en aquests moments de crisi la representen les delegacions catalans a l’exterior. Francament, dir això és tenir molt poca vergonya.
Tal com es deia en el magnífic documental Hola Europa emès per TV3 fa un parell de setmanes, la magnitud de la tragèdia és enorme; és a dir, el preu que els catalans hem de pagar per ser espanyols és enorme. Segons hi va afirmar el professor Jordi Galí, des de l’any 1985 Catalunya ha aportat a Espanya 300.000 milions d’euros, 40.000 euros per cada català, independentment del seu origen i de la llengua que parli.
Ja és ben trist que havent estat i sent encara la mamella d’Espanya, els catalans haguem d’humiliar-nos i demanar caritat a l’Estat que ens espolia amb la complicitat i el suport decidit del Partit Popular i en moltes ocasió també del PSC, que, per cert, en el ple de Girona va votar a favor de la moció dels populars.
