Des que va començar el mandat a l’Ajuntament de Girona han sovintejat les picabaralles verbals entre els membres del grup de la CUP+RCat i el del PP, sobretot quan hem portat al plenari mocions que fan referència a la qüestió nacional. Per resumir-ho, la resposta del grup popular sempre sol ser la mateixa: “La prioritat per als ciutadans és sortir de la crisi i lluitar contra la desocupació”. No és res d’estrany, perquè el govern de l’Estat sempre respon amb la mateixa lletania quan a Catalunya es fan passos decidits cap a l’estat propi. Aquesta estratègia de basar el discurs unionista en “allò que interessa als ciutadans” no té cap fonament, i encara menys després de la massiva manifestació de l’últim Onze de Setembre. Com es podrien mobilitzar un milió i mig de persones a favor que Catalunya sigui un nou estat d’Europa si aquest tema “no interessés als ciutadans”?
Però és que l’estratègia popular de separar el fet nacional del fet economicosocial raneja l’absurd quan es posen els números sobre la taula: els números dels reiterats incompliments de l’Estat envers Catalunya, els números de l’impressionant dèficit fiscal de què és víctima el poble català, els números de la minsa inversió d’Espanya en tot allò que per a la nació catalana és estratègic... En conclusió, la qüestió econòmica, juntament amb la social –sobretot d’ençà de l’acarnissament de la crisi i de les polítiques de retallades en amplis sectors de la societat catalana– no han fet res més que fer augmentar l’independentisme, fins a un punt que avui per a molts catalans no hi pot haver sortida de la crisi i preservació de l’estat del benestar sense estat propi, sense l’assoliment de la independència.
Tot i això, el PP insisteix en la mateixa cantarella i ens bombardeja amb declaracions que intenten infructuosament convèncer-nos que la lluita per la sobirania és una pèrdua de temps i que de la crisi n’hem de sortir “todos juntos”. Ho fa Soraya Sáenz de Santamaría a Madrid, per exemple, quan pretén respondre a la Declaració de Sobirania que vol aprovar el Parlament de Catalunya i ho fa, també, Concepció Veray a l’Ajuntament de Girona; l’última vegada, per citar un cas recent, en el ple de l’Ajuntament del mes de desembre, quan es va aprovar la declaració de la ciutat com a territori català lliure, una moció presentada per la CUP, RCat i ERC, i que va tenir el vot en contra del PP, l’abstenció socialista i el vot a favor de la resta.
En aquell ple vaig respondre a la sempre irada portaveu popular amb tranquil·litat i dades contundents. Crec que valdria la pensa recordar-les ara. Avui, el deute de l’Estat amb Catalunya és de 8.600 milions d’euros; i ara no parlo d’espoli fiscal, parlo de diners que els governs espanyols (del PP i del PSOE) s’havien compromès a pagar a Catalunya. D’aquesta quantitat, 5.700 milions corresponen a inversió en infraestructures no realitzades; del fons de competitivitat es deuen 1.450 milions de l’any 2011; de la disposició addicional tercera de l’Estatut, 759 milions del 2008 i 219 del 2009, i del deute històric de la sanitat, 479 milions. És a dir, que mentre el govern espanyol deu a la Generalitat aquests 8.600 milions d’euros, el govern català, sotmès a un brutal ofec econòmic per l’executiu del PP, es veu en l’obligació de demanar, a través del fons de liquidat autonòmic (més aviat de liquidació...) gairebé 5.400 milions pels quals tots els ciutadans catalans haurem de pagar –si no hi posem remei abans– en els pròxims deu anys 2.000 milions d’interessos a l’Estat que tant ens ajuda i tant ens estima, segons Alícia Sánchez-Camacho. Un negoci rodó, sí senyor, per als espanyols, és clar.
Però la cosa no s’acaba aquí, el govern català ha hagut d’assumir en els últims anys diverses partides ja pactades en el seu dia que el govern espanyol no ha pagat, concretament per valor de 2.851 milions d’euros. Sumem-hi, a tot plegat, com he dit abans, l’etern espoli fiscal de què és víctima la ciutadania catalana, que ha oscil·lat els últims anys entre els 16.000 i els 22.000 milions d’euros anuals, que se’n van a Espanya i no tornen. I si fem referència als Països Catalans, segons dades del 2005, prop de 25.000 milions en el seu conjunt: 18.500 milions a Catalunya; més de 2.000 al País Valencià i gairebé 4.000 a les Illes. És a dir, malgrat que alguns insisteixin a negar-los, els PPCC existeixen, no només en llengua, història, cultura i tradicions, sinó també pel que fa a l’espoli del qual són víctimes les persones que hi viuen i treballen (els que poden), independentment del seu origen i de la ideologia que tinguin.
I una dada final: segons dades contrastades, un 43% de l’esforç fiscal dels ciutadans i les empreses del Principat de Catalunya no reverteix en benefici de Catalunya, sinó d’Espanya. Aviat és dit.
Ja per anar acabant, citem alguns casos concrets del grau d’incompliment de l’Estat, només un parell perquè la llista no s’acabaria mai. El primer, la llei de la dependència: tot i el compromís d’assumir les despeses al 50% entre l’Estat i la Generalitat, el 2011 la Generalitat hi va destinar 907 milions d’euros i l’Estat, 258. El segon, el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, malgrat el que presumeix Espanya de les medalles aconseguides pels seus atletes, la majoria dels quals són catalans, l’Estat encara devia al CAR, després dels últims Jocs Olímpics, 10,7 milions d’euros. I trobaríem casos com aquests dos en tots els àmbits. Ja no parlem de les infraestructures: N-II, accessos al port de Barcelona, corredor mediterrani, aeroport Girona-Costa Brava, obres del tren convencional a Girona, mancances en el TAV... i encara esperem que el port de Palamós sigui Espai Schengen, la qual cosa no depèn dels diners sinó d’una voluntat política que tampoc existeix.
Per resumir-ho tot en una xifra final, d’ençà del 1986, i tenint en compte que l’espoli de què ha estat víctima Catalunya per part de la voracitat fiscal dels governs espanyols de torn (al voltant d’un 8% del PIB, tot i que hi ha dades que el situen a prop del 10%), Espanya ha “robat” al conjunt dels ciutadans de Catalunya 289.724 milions d’euros.
Quan els líders populars insisteixin a dir que destinar esforços a treballar per la independència és donar l’esquena a la lluita contra la crisi, que tinguin en compte aquestes dades. Potser només amb la independència no n’hi haurà prou per superar la crisi i per aconseguir una societat econòmicament més justa, el que sí que queda clar, però, és que, si no assolim l’estat propi en un futur pròxim no ens en sortirem i les catalanes i els catalans estarem condemnats a la ruïna.
Però és que l’estratègia popular de separar el fet nacional del fet economicosocial raneja l’absurd quan es posen els números sobre la taula: els números dels reiterats incompliments de l’Estat envers Catalunya, els números de l’impressionant dèficit fiscal de què és víctima el poble català, els números de la minsa inversió d’Espanya en tot allò que per a la nació catalana és estratègic... En conclusió, la qüestió econòmica, juntament amb la social –sobretot d’ençà de l’acarnissament de la crisi i de les polítiques de retallades en amplis sectors de la societat catalana– no han fet res més que fer augmentar l’independentisme, fins a un punt que avui per a molts catalans no hi pot haver sortida de la crisi i preservació de l’estat del benestar sense estat propi, sense l’assoliment de la independència.
Tot i això, el PP insisteix en la mateixa cantarella i ens bombardeja amb declaracions que intenten infructuosament convèncer-nos que la lluita per la sobirania és una pèrdua de temps i que de la crisi n’hem de sortir “todos juntos”. Ho fa Soraya Sáenz de Santamaría a Madrid, per exemple, quan pretén respondre a la Declaració de Sobirania que vol aprovar el Parlament de Catalunya i ho fa, també, Concepció Veray a l’Ajuntament de Girona; l’última vegada, per citar un cas recent, en el ple de l’Ajuntament del mes de desembre, quan es va aprovar la declaració de la ciutat com a territori català lliure, una moció presentada per la CUP, RCat i ERC, i que va tenir el vot en contra del PP, l’abstenció socialista i el vot a favor de la resta.
En aquell ple vaig respondre a la sempre irada portaveu popular amb tranquil·litat i dades contundents. Crec que valdria la pensa recordar-les ara. Avui, el deute de l’Estat amb Catalunya és de 8.600 milions d’euros; i ara no parlo d’espoli fiscal, parlo de diners que els governs espanyols (del PP i del PSOE) s’havien compromès a pagar a Catalunya. D’aquesta quantitat, 5.700 milions corresponen a inversió en infraestructures no realitzades; del fons de competitivitat es deuen 1.450 milions de l’any 2011; de la disposició addicional tercera de l’Estatut, 759 milions del 2008 i 219 del 2009, i del deute històric de la sanitat, 479 milions. És a dir, que mentre el govern espanyol deu a la Generalitat aquests 8.600 milions d’euros, el govern català, sotmès a un brutal ofec econòmic per l’executiu del PP, es veu en l’obligació de demanar, a través del fons de liquidat autonòmic (més aviat de liquidació...) gairebé 5.400 milions pels quals tots els ciutadans catalans haurem de pagar –si no hi posem remei abans– en els pròxims deu anys 2.000 milions d’interessos a l’Estat que tant ens ajuda i tant ens estima, segons Alícia Sánchez-Camacho. Un negoci rodó, sí senyor, per als espanyols, és clar.
Però la cosa no s’acaba aquí, el govern català ha hagut d’assumir en els últims anys diverses partides ja pactades en el seu dia que el govern espanyol no ha pagat, concretament per valor de 2.851 milions d’euros. Sumem-hi, a tot plegat, com he dit abans, l’etern espoli fiscal de què és víctima la ciutadania catalana, que ha oscil·lat els últims anys entre els 16.000 i els 22.000 milions d’euros anuals, que se’n van a Espanya i no tornen. I si fem referència als Països Catalans, segons dades del 2005, prop de 25.000 milions en el seu conjunt: 18.500 milions a Catalunya; més de 2.000 al País Valencià i gairebé 4.000 a les Illes. És a dir, malgrat que alguns insisteixin a negar-los, els PPCC existeixen, no només en llengua, història, cultura i tradicions, sinó també pel que fa a l’espoli del qual són víctimes les persones que hi viuen i treballen (els que poden), independentment del seu origen i de la ideologia que tinguin.
I una dada final: segons dades contrastades, un 43% de l’esforç fiscal dels ciutadans i les empreses del Principat de Catalunya no reverteix en benefici de Catalunya, sinó d’Espanya. Aviat és dit.
Ja per anar acabant, citem alguns casos concrets del grau d’incompliment de l’Estat, només un parell perquè la llista no s’acabaria mai. El primer, la llei de la dependència: tot i el compromís d’assumir les despeses al 50% entre l’Estat i la Generalitat, el 2011 la Generalitat hi va destinar 907 milions d’euros i l’Estat, 258. El segon, el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, malgrat el que presumeix Espanya de les medalles aconseguides pels seus atletes, la majoria dels quals són catalans, l’Estat encara devia al CAR, després dels últims Jocs Olímpics, 10,7 milions d’euros. I trobaríem casos com aquests dos en tots els àmbits. Ja no parlem de les infraestructures: N-II, accessos al port de Barcelona, corredor mediterrani, aeroport Girona-Costa Brava, obres del tren convencional a Girona, mancances en el TAV... i encara esperem que el port de Palamós sigui Espai Schengen, la qual cosa no depèn dels diners sinó d’una voluntat política que tampoc existeix.
Per resumir-ho tot en una xifra final, d’ençà del 1986, i tenint en compte que l’espoli de què ha estat víctima Catalunya per part de la voracitat fiscal dels governs espanyols de torn (al voltant d’un 8% del PIB, tot i que hi ha dades que el situen a prop del 10%), Espanya ha “robat” al conjunt dels ciutadans de Catalunya 289.724 milions d’euros.
Quan els líders populars insisteixin a dir que destinar esforços a treballar per la independència és donar l’esquena a la lluita contra la crisi, que tinguin en compte aquestes dades. Potser només amb la independència no n’hi haurà prou per superar la crisi i per aconseguir una societat econòmicament més justa, el que sí que queda clar, però, és que, si no assolim l’estat propi en un futur pròxim no ens en sortirem i les catalanes i els catalans estarem condemnats a la ruïna.
