L’últim ple de l’Ajuntament de Girona no va poder discutir una moció presentada pel grup de la CUP i Reagrupament per la via d’urgència, arran de la mort de Manuel Fraga, que tenia la intenció que la màxima institució gironina demanés, entre altres coses, que els polítics que havien tingut altes responsabilitats en l’anterior règim, com en aquest cas, paguessin davant la justícia pels crims comesos.
Però no va ser possible, el vots contraris de CiU i el PP –una parella de fet habitual–, juntament amb l’abstenció dels regidors del PSC, ho van impedir. Ens hauríem de preguntar per què. Quina és la raó que fa que una institució política es negui a tractar aquest tema en un ple quan es tracta d’una qüestió de simple higiene democràtica. La primera resposta que em ve al cap és ben simple: la transició de la dictadura a la democràcia es va fer malament, es va tancar en fals i ara tots plegats en paguem les conseqüències. No es va fer net.
Als països democràtics, personatges com ara Fraga, individus que van ser malauradament protagonistes de règims totalitaris, acaben els seus dies a la presó o com a mínim absolutament desacreditats i desautoritzats públicament, no moren tranquil·lament al seu llit i envoltats de lloances. Tan sols aquest fet ja deixa ben clar quin és el nivell de qualitat de la democràcia espanyola.
De tot el que s’ha dit aquests dies sobre aquest individu em quedo amb la simplicitat i contundència de la declaració de Lluís Llach: “Manuel Fraga va ser un feixista.” I és ben bé això. Malgrat tots els compliments i reconeixements que aquests dies ha rebut aquest destacat espanyolista totalitari, fins i tot per part de destacats líders polítics catalans, el senyor Fraga no va ser cap “pare de la democràcia”. Només faltaria. No insultem la memòria de tots aquells que van morir o que van ser represaliats pel fet de defensar les llibertats democràtiques quan Fraga i d’altres com ell estaven al servei del dictador i executaven les seves ordres amb total devoció i diligència.
Fraga va ser un fill de la dictadura franquista i sempre va actuar com a tal; durant la dictadura, durant la transició i també després, fins a l’últim dia de la seva vida. I això no ens ho inventem. Ho va deixar ell ben clar a través de les seves declaracions, en què sempre va defensar l’ocupació militar de Catalunya, la negació del nostre dret a decidir i la defensa de l’article vuitè de la Constitució Espanyola, que diu que l’exèrcit té l’obligació de defensar la integritat territorial de l’Estat.
Com tothom pot veure, tot un “demòcrata”, sí senyor. Fins i tot aquells que destaquen el seu paper en el pas de la dictadura a la democràcia s’equivoquen. Durant la Transició, el senyor Fraga, com a representant d’Alianza Popular (AP), no estava en el bàndol dels defensors de la democràcia i les llibertats, era dels que defensaven les posicions del règim franquista. No ens equivoquem, a ell, a d’altres com ell, a l’exèrcit espanyol i a determinats poders fàctics devem alguns dels articles més reaccionaris de la Constitució Espanyola, sobretot aquells que sacralitzen la unitat de l’Estat, “la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”.
En conclusió, i tot i obviar en aquest text, per no allargar-me, alguns dels capítols repressors més execrables d’aquest personatge, com ara els fets de Vitòria, cal que es posin les coses al seu lloc i, en aquest sentit, cal que es posi fre a aquest intent de determinats poders politicomediàtics, espanyols però també catalans, per convertir Manuel Fraga Iribarne en un demòcrata modèlic, en una mena d’artífex de la Transició. I en aquest sentit és important que les institucions catalanes, i entre aquestes l’Ajuntament de Girona, no siguin còmplices, encara que sigui amb el seu silenci, d’aquest procés de desmemòria històrica al qual ens volen sotmetre. Com he dit abans, el senyor Fraga no ha estat cap pare de la democràcia, sinó un fill de la dictadura franquista, i com a tal cal que passi a la història.
En el pròxim ple tornarem a presentar la mateixa moció, aquesta vegada no per la via d’urgència, perquè entenem que cal que l’Ajuntament de Girona voti a favor de la llibertat i de la justícia, i sobretot, a favor que personatges com Fraga siguin condemnats per la història.
Però no va ser possible, el vots contraris de CiU i el PP –una parella de fet habitual–, juntament amb l’abstenció dels regidors del PSC, ho van impedir. Ens hauríem de preguntar per què. Quina és la raó que fa que una institució política es negui a tractar aquest tema en un ple quan es tracta d’una qüestió de simple higiene democràtica. La primera resposta que em ve al cap és ben simple: la transició de la dictadura a la democràcia es va fer malament, es va tancar en fals i ara tots plegats en paguem les conseqüències. No es va fer net.
Als països democràtics, personatges com ara Fraga, individus que van ser malauradament protagonistes de règims totalitaris, acaben els seus dies a la presó o com a mínim absolutament desacreditats i desautoritzats públicament, no moren tranquil·lament al seu llit i envoltats de lloances. Tan sols aquest fet ja deixa ben clar quin és el nivell de qualitat de la democràcia espanyola.
De tot el que s’ha dit aquests dies sobre aquest individu em quedo amb la simplicitat i contundència de la declaració de Lluís Llach: “Manuel Fraga va ser un feixista.” I és ben bé això. Malgrat tots els compliments i reconeixements que aquests dies ha rebut aquest destacat espanyolista totalitari, fins i tot per part de destacats líders polítics catalans, el senyor Fraga no va ser cap “pare de la democràcia”. Només faltaria. No insultem la memòria de tots aquells que van morir o que van ser represaliats pel fet de defensar les llibertats democràtiques quan Fraga i d’altres com ell estaven al servei del dictador i executaven les seves ordres amb total devoció i diligència.
Fraga va ser un fill de la dictadura franquista i sempre va actuar com a tal; durant la dictadura, durant la transició i també després, fins a l’últim dia de la seva vida. I això no ens ho inventem. Ho va deixar ell ben clar a través de les seves declaracions, en què sempre va defensar l’ocupació militar de Catalunya, la negació del nostre dret a decidir i la defensa de l’article vuitè de la Constitució Espanyola, que diu que l’exèrcit té l’obligació de defensar la integritat territorial de l’Estat.
Com tothom pot veure, tot un “demòcrata”, sí senyor. Fins i tot aquells que destaquen el seu paper en el pas de la dictadura a la democràcia s’equivoquen. Durant la Transició, el senyor Fraga, com a representant d’Alianza Popular (AP), no estava en el bàndol dels defensors de la democràcia i les llibertats, era dels que defensaven les posicions del règim franquista. No ens equivoquem, a ell, a d’altres com ell, a l’exèrcit espanyol i a determinats poders fàctics devem alguns dels articles més reaccionaris de la Constitució Espanyola, sobretot aquells que sacralitzen la unitat de l’Estat, “la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”.
En conclusió, i tot i obviar en aquest text, per no allargar-me, alguns dels capítols repressors més execrables d’aquest personatge, com ara els fets de Vitòria, cal que es posin les coses al seu lloc i, en aquest sentit, cal que es posi fre a aquest intent de determinats poders politicomediàtics, espanyols però també catalans, per convertir Manuel Fraga Iribarne en un demòcrata modèlic, en una mena d’artífex de la Transició. I en aquest sentit és important que les institucions catalanes, i entre aquestes l’Ajuntament de Girona, no siguin còmplices, encara que sigui amb el seu silenci, d’aquest procés de desmemòria històrica al qual ens volen sotmetre. Com he dit abans, el senyor Fraga no ha estat cap pare de la democràcia, sinó un fill de la dictadura franquista, i com a tal cal que passi a la història.
En el pròxim ple tornarem a presentar la mateixa moció, aquesta vegada no per la via d’urgència, perquè entenem que cal que l’Ajuntament de Girona voti a favor de la llibertat i de la justícia, i sobretot, a favor que personatges com Fraga siguin condemnats per la història.
