Som imbècils (i ho saben)

Perdoneu si em poso demagog, però és dilluns al matí i encara em dura la ressaca: la demagògia és el refugi dels ganduls. I us regalaré un altre aforisme: els polítics espanyols saben que som un indolent ramat d’ovelles. No us espanteu si veieu un ministre rient com un boig en plena roda de premsa. Sabeu de què riu? De nosaltres. Som imbècils. I ho ells ho saben.

Llegíem esparverats la setmana passada que el Govern decidia abaixar l’IVA aplicable a obres d’art –delicat concepte, però ja en parlarem un altre dia– d’un 21 a un 10%. La reacció correcta és la que us demana el cos: tancar els punys amb força fins que els artells es tornin blancs i cridar FILLS DE PUTA. Molts vam fer-ho. És la simple impotència, destil·lada fins a assolir un grau de puresa màxim. Una ofensa es pot respondre amb indiferència o amb venjança; alguna pulsió primitiva ens diu que no podem deixar-nos trepitjar constantment sense fer res al respecte, sense obtenir algun tipus de recompensa, encara que sigui moral. Ha d’existir una retribució. Però no és això. No hi ha res a fer. Temps enrere, la gent sortia al carrer amb atxes i forques. Quan els flamencs, al segle XV, tenien problemes per assolir l’autodeterminació, segrestaven el fill del rei. Però ara ja no cal: ara ens podem queixar per Internet. 

Les xarxes socials, especialment Twitter, han destruït qualsevol tipus de resposta humana davant d’aquesta violència psicològica a què ens sotmeten dia a dia. Què respon la gent davant d’aquesta baixada de l’IVA de les obres d’art? 140 caràcters –o menys– fent una enginyosa crítica irònica. I punt. Actors i directors de cinema, humoristes de televisió, molt compromesos ells, obren el seu compte de Twitter i deixen anar un comentari mordaç i una emoticona amb una cara trista. 2700 retuits. Aquest és el límit de la indignació. És aquest. No en busqueu més. No busqueu valents. En un món utòpic, quan la Soraya Sáenz sortís a anunciar aquesta atroç rebaixa d’impostos, apareixeria un tio enfilat sobre el Gran Canó Leopold per fer saltar casa seva pels aires amb ella a dins.

Us imagineu la Soraya dient això a Ucraïna? Us imagineu a Rajoy dient al Parlament de Kíev que els bolquers i les compreses no són articles de primera necessitat, però en canvi qui vulgui comprar un Picasso podrà beneficiar-se d’una rebaixa d’impostos? El matarien. I amb raó. I jo seria el primer a sortir al carrer a aplaudir. O el segon.