El cas és que els Manel s’hi van presentar a defensar el seu últim disc "Atletes baixin de l’escenari". Ja sabeu de la meva repulsa envers aquest grup i el pop que practiquen i tot i així m’heu de donar un vot de confiança perquè vaig escoltar-me el disc SENCER. Dues vegades, per si de cas se’m passava alguna cosa. I algunes cançons vàries vegades, perquè la bona gent de l’Enderrock em van demanar que escrivís la crítica d’un dels temes.
Bé, el disc no em va decebre, perquè les meves expectatives eren nul·les. Sé de quin peu calcen i no m’interessa el que fan. Tot i així, valoro molt que la gent faci coses. Això sempre està bé. Per tant, no m’estendré fent crítica del disc, només diré que em va semblar més del mateix, poca cosa i sense esma. Culpa meva per pensar que aquells quatre galifardeus tenen esma d’algun tipus. Em dieu “el que tenen són lletres magnífiques i SENTIMENTS”. Doncs felicitats. Quan el Gisbert tregui un llibre de poemes seré el primer (o el segon) en anar-lo a comprar.
El que em preocupa de tot plegat és el de sempre: la manca de memòria. En una conversa de bar, d’aquelles on pots restar amagat rere les ulleres de sol i una cervesa sense que ningú noti la teva presència, vaig escoltar la següent frase: “els Manel han revolucionat el rock català amb aquest nou disc”. En sentir això, vaig aixecar-me i vaig córrer cap al lavabo a vomitar l’arròs negre que m’havia menjat per dinar.
[HAN REVOLUCIONAT EL ROCK CATALÀ]
No és poca cosa. No es va quedar pas curt el cretí que va deixar anar aquesta sentència. Al seu entendre, aquest gir radical en l’estil (és a dir, canviar ukelele per guitarra acústica i apujar el volum del baix) era equiparable a l’electrificació de Bob Dylan. Deia André Gide “tot està dit, però com que la gent no escolta, ho podem repetir”. En una societat amnèsica, l’ahir no existeix. Ni tan sols l’avui. Escolteu qualsevol entrevista a un grup. La pregunta es pot formular de moltes maneres, però sempre és la mateixa: “quin és el vostre proper projecte’”, “per quan un nou disc?”, “podeu avançar-nos alguna cosa?”. Creieu-me quan us dic que qualsevol músic, per bona persona que sembli, encara que sigui la Katie Melua o en Cesk Freixas, quan algú li pregunta pel proper projecte MENTRE el seu nou disc està sobre la taula, li bull la sang.
Tanta pressa teniu? Tanta necessitat de novetats teniu? Gaudiu de la puta música.
Follow @vedellconsagrat
