Què us sembla el progressiu amariconament de la societat? No malinterpreteu el terme: no té res a veure amb la condició sexual de cada individu. Em cauran acusacions d’homòfob, però res més lluny de la realitat; si bé sóc un heterosexual casat i pare de dos fills, no descartaria fer-li l’amor a en Ryan Gosling en qualsevol moment. Dit això cal recordar que, quan érem joves, tots fèiem servir l’expressió “marieta” o “maricón” referint-nos a qualsevol nano que tingués tendència a defugir les seves responsabilitats, fos propens a atacs de covardia incontrolable o no es prestés a protagonitzar alguna bretolada. No tenia cap connotació homòfoba. Al menys no directament. No se’ns passava pel cap imaginar el blanc d’aquell insult mantenint relacions íntimes amb algú del mateix sexe.
Deia que m’agradaria parlar de l’amariconament de la societat. La idea se’m va passar pel cap veient una foto de Justin Bieber en un photocall, abillat amb un collar d’or, arracades de diamants (una a cada orella), polseres variades i abric de pells. Vestia com una provinciana del segle dinou de visita al Liceu. Fa quinze o vint anys, quan jo era un adolescent, si algun dels nostres herois musicals s’hagués vestit així, ens hauria agafat un cobriment de cor. No ho confonguem amb el glam, amb els excessos de Bowie, amb en Peter Gabriel vestit amb malles i maquillat de senyora. Allò tenia un sentit. Era part de l’espectacle. Era una estètica treballada que obeïa a uns cànons i a una manera de ser transgressora. Quan veig a Justin Bieber amb arracades no veig un rebel que s’oposa a l’ordre establert. Justin Bieber va vestit de senyora perquè li agrada. Perquè està amariconat.
Però de nens que són exactament iguals que Justin Bieber us en puc omplir una furgoneta en mitja hora, només passejant del carrer Pelai fins a Plaça Catalunya. Tots pastadets: tofa de cabell impecable, gorra que desafia les lleis elementals de la física, texans caiguts i tota la bijuteria de l’Accesorize. ¿És enveja el que sento per aquests modern efebus? Segurament, doncs pateixo al·lopècia difusa, no m’afaito i els únics complexos vitamínics que ingereixo són els de la cervesa del Mercadona. Però més enllà d’això hem de ser conscients que aquest patró de jovencells que traspassen la barrera de la metrosexualitat per passar directament al territori de les padrines, tenen un patró psicològic que s’adiu a la seva manera de vestir. Valgui com a exemple l’escena que vaig presenciar ahir.
Dos joves debatien l’estat del benestar i valoraven ofertes de feina que havien rebut. “Para ese curro me quedo en casa”, digué un. “Tus padres tienen la obligación de pagarte” respongué l’altre. Em vaig imaginar a mi mateix amb divuit anys dient-li al meu pare que tenia la obligació de donar-me un sou a canvi de viure a casa seva. Segurament del clatellot que m’hagués fotut jo ara aniria en cadira de rodes. El cas és que no cal anar gaire lluny ni mirar massa capítols d’Hermano Mayor per adonar-se que aquesta mentalitat està molt estesa: la por a enfrontar-se al cruel món laboral, el pànic que evoca haver de relacionar-se amb gent més enllà del xat de Facebook o el fet que t’obliguin a treure’t els piercings de les celles per no espantar la clientela fa que molts joves cerquin la seguretat en la llar i l’amor dels pares. Com podem culpar-los? A tots ens hagués agradat tancar-nos a l’habitació a jugar al Monkey Island en comptes d’anar a netejar zòdiacs amb una puta mànega a Empuriabrava. Però ho vam fer. Mentalment no estàvem preparats per decidir que no volíem treballar i que volíem gratar-nos els ous al carrer i beure Xibeques mentre escoltàvem Nirvana. Aquesta opció no era vàlida. No tan sols èticament. Es feia perquè s’havia de fer. I punt.
El cas és que els nostres pares pensaven el mateix de nosaltres; tios curtits en mil fregats que havien d’anar a fer la mili a l’altra punta d’Espanya i passar-les canutes durant un any o dos per després tornar i no trobar feina de res, es reien a la nostra cara si ens queixàvem per haver de treballar a l’estiu. Al mateix temps, els pares dels nostres pares, que havien anat a la puta guerra i que havien begut aigua bruta de les basses, se’n fotien d’ells i, clar, a un tio que ha anat a la guerra, poques coses li pots explicar sobre els mals de la societat. Així doncs, els nostres avis s’horroritzaven quan veien hippies pel carrer, els nostres pares s’indignaven quan veien punks i nosaltres ens indignem amb believers i directioners. És l’Etern Retorn en versió molt descafeïnada i poca-solta.
Però en el gran esquema del cicle de la vida hi ha una variable que no es té en compte: el desgast de la fórmula. No podem negar que l’individu és cada cop més indolent, més gandul, més tou. Aquesta degeneració farà que el cicle sigui insostenible. Per cada pare de la vella escola que inculca la cultura del sacrifici al seu fill, n’hi ha quatre que amenacen els professors que posen massa deures als nens. Per cada mare que educa el nen a casa perquè desconfia dels sistema educatiu, n’hi ha catorze que avituallen amb Bollycaos els seus porquets mentre juguen al Call of Duty. Per cada tio de divuit anys que treballa de cambrer mentre estudia filologia romànica (Déu el beneeixi) n’hi ha trenta mil que l’únic que anhelen en aquesta vida és tenir els cabells tan frondosos i bonics com el Harry dels One Direction.
Follow @vedellconsagrat
Cabells frondosos de 'Harry Styles'
