Moment de fer rànquings. S’acaba l’any i toca fer repàs d’hores viscudes i crims comesos. La pregunta que molts ens fem és: hi ha vida després d’Adrià Puntí, Quimi Portet o Albert Pla? Els dos últims segueixen en actiu però el dia que faltin ens sentirem orfes de talent. Potser sóc un reaccionari o potser és que el panorama musical és una puta merda. Cert és que tenim grans lletristes i grans músics, però sovint, quan aquests dos perfils no conflueixen, acabem tenint grans mediocres. N’hi ha que considerem que la música va més enllà de la tècnica, la lletra o la qualitat. La música ha d’emocionar, excitar, provocar-te una erecció de l’esperit.
Els cinc temes que m’han emocionat enguany han estat aquests (l’ordre no representa res):
5. “Pixarades” (Eloi el Bon Noi)
El pretensiós primer treball d’Eloi el Bon Noi és una mena d’òpera rock conceptual titulada “Adolescència: no superada”. Cal tenir-los ben posats, conèixer bé les teves limitacions o estar boig per debutar així. Formalment, els temes són impecables. Musicalment, l’Eloi destrueix qualsevol grup de pacotilla que ens vulgui vendre la moto del lo-fi, dels que diuen “toquem malament però el que importa són els sentiments”. Pixarades és un tema brutal, amb una base rítmica imponent, un interludi amb aires de banda sonora de James Bond i versos llarguíssims que sembla que hagin de desmuntar-se a mitja estrofa. No puc entrar a valorar el món interior d’aquest artista: l’imaginari és tan potent que requeriria moltes pàgines i moltes entrevistes, i no penso fer ni una cosa ni l’altra.
4. “Vaga general” (Pau Vallvé)
Bob Dylan va matar el folk cap a l’any seixanta-cinc però molts músics no ho van acabar d’entendre. Pau Vallvé no fa folk, òbviament, però m’ha semblat sentir com algú el fotia dins el sac d’aquesta onada folkie/poppie catalana que tan poc m’interessa. L’home ha passat per tots els estils, ho ha tocat tot i ara fa el que li agrada. I és nota. “De bosc” és rodó i no descobreixo res nou. No crec que sigui un disc optimista. A les lletres se’ns anuncia un panorama realment tètric. Aquella portada, que en mans de qualsevol grup seria un cant a la natura, passa a ser un paisatge crepuscular, desolador. I “Vaga general” n’és l’exemple més clar; és la banda sonora de la fi del món.
3. “Pensa” (Nata)
Bé, a aquests senyors se’ls ha de veure en directe. Música autèntica, només baix i bateria. Dos tios a pèl, primaris i brutals. El seu disc “Un món millor” és fabulós, excitant, fa trempar l’ànima. Dotze temes que supuren suor i sang; cançons despullades, perfectes per conduir per carreteres polsoses.
2. “Oh my love” (Quimi Portet)
No diré res que no sapigueu d’aquest single esplèndid. La frase l’humor és l’anarquia que triomfa per uns breus instants hauria d’estar gravada en marbre a totes les universitats del país. Un detall a tenir en compte sobre el disc: la cançó més llarga dura 3:48. Geni.
1. “Que no passi el temps” (Autodestrucció)
“Corre, corre paralític” va ser el seu disc debut. Si no l’heu sentit, ho heu de fer. Perquè és una obra mestra. Pels seus moments de punk salvatge i insensat i els seus moments tendres i bellíssims i perquè té la millor frase per començar una cançó que he sentit en molt de temps (en Terenci Moix és el meu puto ídol) i també la millor frase per acabar (a la puta merda tot). En Càndid Coll s’ho manega tot ell i en veritat que ho fa bé. “Que no passi el temps” em recorda a Hüsker Dü, a escoltar NOFX al walkman amb les piles mig gastades, a la dècada dels noranta morint-se davant nostre, a la languidesa d’una discoteca a punt de tancar. Trobo una autèntica paradoxa que uns paios anomenats “Autodestrucció” siguin capaços de tornar-me un puto sentimental.
Follow @vedellconsagrat
Els cinc temes que m’han emocionat enguany han estat aquests (l’ordre no representa res):
5. “Pixarades” (Eloi el Bon Noi)
El pretensiós primer treball d’Eloi el Bon Noi és una mena d’òpera rock conceptual titulada “Adolescència: no superada”. Cal tenir-los ben posats, conèixer bé les teves limitacions o estar boig per debutar així. Formalment, els temes són impecables. Musicalment, l’Eloi destrueix qualsevol grup de pacotilla que ens vulgui vendre la moto del lo-fi, dels que diuen “toquem malament però el que importa són els sentiments”. Pixarades és un tema brutal, amb una base rítmica imponent, un interludi amb aires de banda sonora de James Bond i versos llarguíssims que sembla que hagin de desmuntar-se a mitja estrofa. No puc entrar a valorar el món interior d’aquest artista: l’imaginari és tan potent que requeriria moltes pàgines i moltes entrevistes, i no penso fer ni una cosa ni l’altra.
4. “Vaga general” (Pau Vallvé)
Bob Dylan va matar el folk cap a l’any seixanta-cinc però molts músics no ho van acabar d’entendre. Pau Vallvé no fa folk, òbviament, però m’ha semblat sentir com algú el fotia dins el sac d’aquesta onada folkie/poppie catalana que tan poc m’interessa. L’home ha passat per tots els estils, ho ha tocat tot i ara fa el que li agrada. I és nota. “De bosc” és rodó i no descobreixo res nou. No crec que sigui un disc optimista. A les lletres se’ns anuncia un panorama realment tètric. Aquella portada, que en mans de qualsevol grup seria un cant a la natura, passa a ser un paisatge crepuscular, desolador. I “Vaga general” n’és l’exemple més clar; és la banda sonora de la fi del món.
3. “Pensa” (Nata)
Bé, a aquests senyors se’ls ha de veure en directe. Música autèntica, només baix i bateria. Dos tios a pèl, primaris i brutals. El seu disc “Un món millor” és fabulós, excitant, fa trempar l’ànima. Dotze temes que supuren suor i sang; cançons despullades, perfectes per conduir per carreteres polsoses.
2. “Oh my love” (Quimi Portet)
No diré res que no sapigueu d’aquest single esplèndid. La frase l’humor és l’anarquia que triomfa per uns breus instants hauria d’estar gravada en marbre a totes les universitats del país. Un detall a tenir en compte sobre el disc: la cançó més llarga dura 3:48. Geni.
1. “Que no passi el temps” (Autodestrucció)
“Corre, corre paralític” va ser el seu disc debut. Si no l’heu sentit, ho heu de fer. Perquè és una obra mestra. Pels seus moments de punk salvatge i insensat i els seus moments tendres i bellíssims i perquè té la millor frase per començar una cançó que he sentit en molt de temps (en Terenci Moix és el meu puto ídol) i també la millor frase per acabar (a la puta merda tot). En Càndid Coll s’ho manega tot ell i en veritat que ho fa bé. “Que no passi el temps” em recorda a Hüsker Dü, a escoltar NOFX al walkman amb les piles mig gastades, a la dècada dels noranta morint-se davant nostre, a la languidesa d’una discoteca a punt de tancar. Trobo una autèntica paradoxa que uns paios anomenats “Autodestrucció” siguin capaços de tornar-me un puto sentimental.
Follow @vedellconsagrat
