El divulgador

Us heu fixat quants economistes salvadors del planeta apareixen cada dia als mitjans? Sense anar més lluny, fins i tot un salvatge del Nord com jo s’atreveix a jutjar l’estat de les finances. Ara bé, jo parlo en qualitat de lliurepensador off-Broadway i espero i desitjo que no feu cas de res del que dic.

El cas és que no passa una setmana sense que aparegui l’expert de torn a explicar-nos què s’està fent malament i per quins motius la societat se’n va pel puto Maelstrom. Es tracta d’una figura necessària, la de l’economista, atès que tothom necessita agafar-se a algun professional que deixi anar un parell de frases lapidàries i ens serveixi de far en aquesta època tan fosca que ens ha tocat viure.

Existeix ara la figura del divulgador econòmic. L’altre dia en parlàvem. És una persona que no té estudis oficials d’economia però que fa ús la seva experiència per explicar-nos als pobres ignorants com funciona aquest enrevessat món dels diners aliens i propis.
No és que calgui tenir estudis oficials de res, només faltaria –bé, potser per practicar la neurocirurgia si–, però potser s’està usant la màscara del divulgador per ocultar-ne una altra: la de farsant.

Hi ha el divulgador mèdic, com Ramon Sánchez Ocaña, que mai en sa puta vida ha estudiat medicina però a qui la gent atura pel carrer per demanar que els curi el càncer.  Hi ha el divulgador científic, com l’Eduard Punset, que tenen la carrera de dret però que, al contrari del que pensa la gent, no és físic quàntic. I, evidentment, hi ha el divulgador econòmic, l’analista de mercats i l’expert en moviments borsaris. Passa a vegades que els que ostenten aquest títols són gent com vostè o com jo, que segueixen l’actualitat de prop i que diuen la seva. Gent que té un blog o una pàgina de Facebook o un compte de Twitter des dels que donen consells pràctics per sortir de la crisi, invertir en cogombres o des del que, simplement, es fan preguntes retòriques sobre les maleses que cometen els governants.
  
Dels que he sentit aquesta setmana, el millor anàlisi sense dubte ha estat el del cambrer de davant de casa: en plena diatriba sobre la volubilitat dels mercats, l’home va mirar els seus interlocutors i va dir “la conomia es asín y punto” (sic). Per molts màsters que tinguis es fa difícil rebatre un argument com aquest, de manera que vaig optar per pagar el cafè, deixar propina i anar a veure en què inverteixen els bancs aquests 100.000 milions que encara no sé d’on collons han sortit.