Els francesos no només ens passen la mà per la cara en el tema de tractar els reis com es mereixen, si no que, a més, saben escriure. Que no? Mireu, us he fet una llista de cinc llibres gavatxos que us faran millors persones. Res de totxos de Stendhal o Dumas. Novel·les entretingudes, aptes per (gairebé) tots els públics, fins i tot per llegir al metro sense que la gent us insulti i us titlli d’intel·lectuals. Llegiu-los ara que ve estiu, si no ho heu fet ja.
Viatge al fons de la nit (Céline, 1932). D’acord, és un totxo de sis-centes pàgines, però El Senyor dels Anells també ho és. En aquesta obra mestra de Céline també hi ha guerra per parar un carro; guerra i mort i destrucció, però sobre tot humor. Un humor negre i descarnat – ironia finíssima en alguns moments i estripada en d’altres. Quedar-se amb que és un llibre antimilitarista seria quedar-se curt. És anti-tot. Podria ser una novel·la d’aventures perfecta, però el llibre supura un sentiment d’antinacionalisme tan salvatge que s’ho emporta tot per davant.
Viatge al fons de la nit (Céline, 1932). D’acord, és un totxo de sis-centes pàgines, però El Senyor dels Anells també ho és. En aquesta obra mestra de Céline també hi ha guerra per parar un carro; guerra i mort i destrucció, però sobre tot humor. Un humor negre i descarnat – ironia finíssima en alguns moments i estripada en d’altres. Quedar-se amb que és un llibre antimilitarista seria quedar-se curt. És anti-tot. Podria ser una novel·la d’aventures perfecta, però el llibre supura un sentiment d’antinacionalisme tan salvatge que s’ho emporta tot per davant.
Four Roses for Lucienne que aquí es va traduir com Acostarse con la reina y otras delicias (Roland Topor, 1967). Només assenyalar que l’autor va ser company de farra de Fernando Arrabal. Dit això, sobren les paraules. Acostarse... són relats curts, terriblement divertits, d’un humor devastador i incòmode. En aquest recull, Topor escriu com un fill de Pere Calders i Gianni Rodari a qui només haguessin alimentat amb MDMA i ratafia. Topor, igual que Rodari i Calders, manté una distància quirúrgica amb els herois de les seves històries: els protagonistes passegen desvalguts per les pàgines del llibre i no hi ha pietat ni empatia per ells.
Les partícules elementals (Michel Houellebecq, 1998). En Houellebecq no s’hi posa per poc. Les partícules... és ambiciós, ja ho crec que sí. Ambiciós i dens. Penso que pateix els mals d’aquest corrent literari contemporani on s’intenten encabir tots els mals moderns en un sol llibre. És el que passa quan llegeixes a Pynchon o a Franzen: que t’esclata el cervell perseguint noms i dades i personatges (més buits del compte, tot sovint), vas seguint-li la pista a un narrador que t’està explicant massa coses i hi ha moments en que això es fa molt feixuc. Tot i que no és precisament un llibre fàcil, és, sens dubte, una novel·la enorme, d’un realisme biogràfic (¿si? ¿seguro?) que esparvera.
Papillon (Henri Charriere, 1969). Sigui veritat o no el que explica, és una novel·la d’aventures extraordinària i frenètica. No hi ha descans ni temps per tonteries sentimentals. Va de cara a barraca des de la pàgina zero i no defalleix mai. Charriere és un Dumas feréstec i matusser, però domina el tempo de l’acció de forma magistral. L’adaptació cinematogràfica és una autèntica merda, però si no heu llegit el llibre fins i tot sembla bona.
Escupiré sobre vuestra tumba (Boris Vian, 1946). La menys francesa de totes aquestes novel·les. Ben mirat sembla un relat pulp americà, aquesta història d’un negre que neix amb aspecte de blanc i es dedica a matar blancs rics per venjar-se de la mort de son germà, linxat per haver-se enamorat d’una dona blanca. El llibre és terriblement violent, gairebé pornogràfic; un autèntic llibre de mascles. Boris Vian no era el tipus d’escriptor que passeja amb el seu Daewoo Matiz pensant enginyoses metàfores sobre l’amor i l’esperança. No hi busqueu segones lectures: aquest llibre no en té.
