Ho diu Quimi Portet, que acostuma a dir veritats com punys, en el seu hit estel·lar “Oh My Love”: L'humor és l'anarquia que triomfa per uns breus instants; no sé d'on ho he tret, a on ho he llegit, potser fins m'ho he inventat jo.
Heu vist quina por li fa l’anarquia a la gent? Abans la mort que anarquistes o comunistes o independentistes. Quin pànic tenen els reaccionaris a qualsevol cosa que se’ls pugui escapar de les mans. L’humor és una d’elles. A gairebé tots ens agrada l’humor: gaudir-lo o fabricar-lo o les dues coses. L’humor és anarquia perquè no té límits, és inabastable. Mirar d’acotar-lo és com acotar les llibertats d’una persona o d’un periquito.
Internet està ple d’àrbitres de l’humor. Gent que volta per les xarxes, decidint quins acudits estan dins la franja del que es considera saludable i/o políticament correcte i quins són mereixedors de targeta groga o censura. Qui són aquesta gent? Idiotes i gent amb poca feina, en la seva majoria. Però no m’agrada generalitzar. Hi ha de tot.
Twitter, xarxa insensata on hi ha el millor i el pitjor de cada casa, és un gran pati d’escola. O casa de putes. O peixateria, tal i fot. Tu entres allà i deixes anar el primer que et passa pel cap. No tens gaire espai per dir coses; un breu haiku, normalment humorístic o alguna tonteria que et passi pel cap. Hi ha professionals del Twitter que l’empren per pontificar i per fer divagacions saberudes. Autèntics cretins, tertulians o expolítics que creuen que les seves frases han d’estar gravades en marbre al Fossar de les Moreres.
Els que hi entrem per riure i per dir gilipollades estem estretament vigilats per una altra raça de tuitaires: els àrbitres del bon gust, la policia dels acudits de Twitter. Cada cop que algú fa una gràcia sobre algun tema escabrós -amb morts, tolits, jueus o subnormals pel mig- no passen ni 10 segons abans no surt un d’aquests jutges a dictar sentència: “aquesta broma em grinyola”, “no s’han de fer acudits sobre un tema tan seriós”, “em sembla una irresponsabilitat riure’s d’aquestes coses”, “aquí no has estat fi”. Per descomptat que tota crítica és lícita i tot hi estem exposats però, si us fixeu, aquests comentaris van més enllà de la crítica. No t’estan dient “aquest acudit és dolent”, sinó “aquest acudit no toca”. Són gent que deu pensar que Twitter és de pagament i que tenen dret a escollir-ne els continguts. Com si fos una gran graella de frases aleatòries que apareixen al seu davant i que ells tenen com a missió corregir i millorar, per tal que les futures generacions puguin gaudir de l’humor òptim i en la seva justa mesura.
Parlar dels límits de l’humor ja s’ha fet moltes vegades. És un tema tan mainstream que fins i tot li van dedicar un Banda Ampla prou lamentable on hi havia una alarmant majoria de gent que demanava censura a crits. Gent que no permetrà que es facin acudits sobre minories ètniques, ni discapacitats, ni cadàvers recents. Que tot sigui tabú. Que tot quedi ocult. Amaguem-ho tot. Reprimim-ho tot. Ja sortirà per algun lloc.
Follow @vedellconsagrat
Heu vist quina por li fa l’anarquia a la gent? Abans la mort que anarquistes o comunistes o independentistes. Quin pànic tenen els reaccionaris a qualsevol cosa que se’ls pugui escapar de les mans. L’humor és una d’elles. A gairebé tots ens agrada l’humor: gaudir-lo o fabricar-lo o les dues coses. L’humor és anarquia perquè no té límits, és inabastable. Mirar d’acotar-lo és com acotar les llibertats d’una persona o d’un periquito.
Internet està ple d’àrbitres de l’humor. Gent que volta per les xarxes, decidint quins acudits estan dins la franja del que es considera saludable i/o políticament correcte i quins són mereixedors de targeta groga o censura. Qui són aquesta gent? Idiotes i gent amb poca feina, en la seva majoria. Però no m’agrada generalitzar. Hi ha de tot.
Twitter, xarxa insensata on hi ha el millor i el pitjor de cada casa, és un gran pati d’escola. O casa de putes. O peixateria, tal i fot. Tu entres allà i deixes anar el primer que et passa pel cap. No tens gaire espai per dir coses; un breu haiku, normalment humorístic o alguna tonteria que et passi pel cap. Hi ha professionals del Twitter que l’empren per pontificar i per fer divagacions saberudes. Autèntics cretins, tertulians o expolítics que creuen que les seves frases han d’estar gravades en marbre al Fossar de les Moreres.
Els que hi entrem per riure i per dir gilipollades estem estretament vigilats per una altra raça de tuitaires: els àrbitres del bon gust, la policia dels acudits de Twitter. Cada cop que algú fa una gràcia sobre algun tema escabrós -amb morts, tolits, jueus o subnormals pel mig- no passen ni 10 segons abans no surt un d’aquests jutges a dictar sentència: “aquesta broma em grinyola”, “no s’han de fer acudits sobre un tema tan seriós”, “em sembla una irresponsabilitat riure’s d’aquestes coses”, “aquí no has estat fi”. Per descomptat que tota crítica és lícita i tot hi estem exposats però, si us fixeu, aquests comentaris van més enllà de la crítica. No t’estan dient “aquest acudit és dolent”, sinó “aquest acudit no toca”. Són gent que deu pensar que Twitter és de pagament i que tenen dret a escollir-ne els continguts. Com si fos una gran graella de frases aleatòries que apareixen al seu davant i que ells tenen com a missió corregir i millorar, per tal que les futures generacions puguin gaudir de l’humor òptim i en la seva justa mesura.
Parlar dels límits de l’humor ja s’ha fet moltes vegades. És un tema tan mainstream que fins i tot li van dedicar un Banda Ampla prou lamentable on hi havia una alarmant majoria de gent que demanava censura a crits. Gent que no permetrà que es facin acudits sobre minories ètniques, ni discapacitats, ni cadàvers recents. Que tot sigui tabú. Que tot quedi ocult. Amaguem-ho tot. Reprimim-ho tot. Ja sortirà per algun lloc.
Follow @vedellconsagrat
