A vegades les coses són tan simples que hom no hi para atenció. Passa sovint que la solució a problemes molt complexos és extremadament senzilla.
Hi ha poques veritats absolutes en aquest puto món. Una d’elles és aquesta: qui genera riquesa en aquesta societat és l’obrer amb la seva suor. Un obrer pot ser un pagès que conrea, un tio que pica a la mina a Libreville, un senyor que cria porquets o un informàtic que dissenya un lloc web. Això és així. A l’altra banda de l’espectre tenim gent que no genera res. Un polític, per exemple. No genera cap bé tangible. Cap matèria primera. Deixem de banda la feina que pugui o vulgui fer. Quan acaba el dia, el que ha generat un polític és FUM.
Aleshores, us preguntareu, com és possible que els obrers, els que generen la riquesa d’un país, les estiguin passant tan canutes? Com és que els camperols que es deixen els ous al camp tinguin tants problemes per rebre una trista subvenció DE L’ESTAT? El drama és que l’Estat treu els seus fons del camperol, de l’obrer, dels impostos que paguem a canvi de... bé, no sé exactament què rebem a canvi dels nostres impostos. Ja en parlarem un altre dia. Jo només sé el mateix que vosaltres: que pago l’IVA de tots els productes, faig una declaració trimestral on pago encara més, pago al setembre una altra declaració (no fos cas) i pago impostos que no sé per què serveixen. Què rebo a canvi? Aparentment, res.
Camperols, la terra és vostra. És la frase que heu llegit mil vegades en un mític pòster del POUM. Vaig veure el cartell al llibre d’història de vuitè i la frase se’m va quedar gravada al cervell. Hi sortia un pagès fornit, alçant el puny. Un senyor amb la cara plena de solcs infligits per les inclemències del temps i per les hòsties de la vida. Jo, amb aquella punyetera innocència, pensava “collons, doncs clar que és seva”. Veia els pagesos del poble suar tinta de sol a sol. Una feina desoladora i exasperant. Pensava “mai tindràs collons de fer el que estan fent aquests tios”. I, efectivament, no he tingut collons.
Cada cop que veig una manifestació d’Unió de Pagesos reclamant el que és legítimament seu, se’m posen els pèls de punta. Si en aquest món existís la dignitat, ara mateix hauria de presentar-se el govern en ple a la plaça Sant Jaume i dir “senyors camperols, passin per aquí que tornarem els diners que els devem, atès que vostès han pagat religiosament cada cop que els hi ho hem demanat”. Però no, això no passarà, ni ara ni mai. Perquè els obrers, els camperols, els treballadors, som la última merda de la societat. Els que paguem a canvi de res. Els que abaixem el cap com bèsties de granja. Els que anem aguantant amb una abnegació insòlita. El més trist de tot, el més patètic del cas és que ni tan sols la puta terra que conreem és nostra. Hem de pagar per conrear-la.
Follow @vedellconsagrat
Hi ha poques veritats absolutes en aquest puto món. Una d’elles és aquesta: qui genera riquesa en aquesta societat és l’obrer amb la seva suor. Un obrer pot ser un pagès que conrea, un tio que pica a la mina a Libreville, un senyor que cria porquets o un informàtic que dissenya un lloc web. Això és així. A l’altra banda de l’espectre tenim gent que no genera res. Un polític, per exemple. No genera cap bé tangible. Cap matèria primera. Deixem de banda la feina que pugui o vulgui fer. Quan acaba el dia, el que ha generat un polític és FUM.
Aleshores, us preguntareu, com és possible que els obrers, els que generen la riquesa d’un país, les estiguin passant tan canutes? Com és que els camperols que es deixen els ous al camp tinguin tants problemes per rebre una trista subvenció DE L’ESTAT? El drama és que l’Estat treu els seus fons del camperol, de l’obrer, dels impostos que paguem a canvi de... bé, no sé exactament què rebem a canvi dels nostres impostos. Ja en parlarem un altre dia. Jo només sé el mateix que vosaltres: que pago l’IVA de tots els productes, faig una declaració trimestral on pago encara més, pago al setembre una altra declaració (no fos cas) i pago impostos que no sé per què serveixen. Què rebo a canvi? Aparentment, res.
Camperols, la terra és vostra. És la frase que heu llegit mil vegades en un mític pòster del POUM. Vaig veure el cartell al llibre d’història de vuitè i la frase se’m va quedar gravada al cervell. Hi sortia un pagès fornit, alçant el puny. Un senyor amb la cara plena de solcs infligits per les inclemències del temps i per les hòsties de la vida. Jo, amb aquella punyetera innocència, pensava “collons, doncs clar que és seva”. Veia els pagesos del poble suar tinta de sol a sol. Una feina desoladora i exasperant. Pensava “mai tindràs collons de fer el que estan fent aquests tios”. I, efectivament, no he tingut collons.
Cada cop que veig una manifestació d’Unió de Pagesos reclamant el que és legítimament seu, se’m posen els pèls de punta. Si en aquest món existís la dignitat, ara mateix hauria de presentar-se el govern en ple a la plaça Sant Jaume i dir “senyors camperols, passin per aquí que tornarem els diners que els devem, atès que vostès han pagat religiosament cada cop que els hi ho hem demanat”. Però no, això no passarà, ni ara ni mai. Perquè els obrers, els camperols, els treballadors, som la última merda de la societat. Els que paguem a canvi de res. Els que abaixem el cap com bèsties de granja. Els que anem aguantant amb una abnegació insòlita. El més trist de tot, el més patètic del cas és que ni tan sols la puta terra que conreem és nostra. Hem de pagar per conrear-la.
Follow @vedellconsagrat
