Entrepreneur. Inspiring young entrepreneur. Entrepreneur and philantropist. CEO and entrepreneur. Llegeixo entrevistes per tot arreu amb tot de joves entrepreneurs que són directors generals i vicepresidents de les seves pròpies empreses. Són startups, petites empreses d’àmbit tecnològic. No són empresaris estil Cecil Rhodes, amb pantalons de lli i una corrua de negres que li porten el dinar i el venten; són d’un perfil més baix, adolescents neoliberals, cracks de la informàtica que volen petar-ho quan abans millor.
Em dóna la impressió (i ara semblaré el típic filldeputa mogut per l’enveja) que aquesta és la nova bombolla immobiliària: tios molt joves que el que volen és muntar una empresa i vendre-la al cap de dos dies a una gran companyia per uns quants milions d’euros. Tot lícit, per descomptat. I admirable. Especialment pels desgraciats que l’únic que sabem fer amb una connexió a Internet és baixar-nos capítols de 'House'.
Conec a molts emprenedors del sector, tios que han suat tinta des de fa anys, que les han passat putíssimes per tirar endavant la seva microempresa i que ara són una realitat, un negoci que els permet viure més o menys bé. Tal com hagués fet un pagès o un escloper. Amb la suor del teu puto front –no sé si era ben bé així la frase. Fa temps que no em miro la Bíblia.
El cas és que llegeixo una entrevista a un jove i prodigiós entrepreneur de dinou anys. Diu frases com “la gente comienza a entender que lo que hay que hacer es colarse con mucha cara donde está el dinero”. Aquesta frase, venint de Fèlix Millet, potser no escandalitzaria, però si el que la pronuncia és un teenager amb americana i samarreta súper enginyosa, la cosa canvia.
Si l’objectiu és forrar-nos, endavant. Cartes sobre la taula i bravo per la honestedat del nano. S’acusa els joves de no tenir les idees clares. No és el cas d’aquest jove CEO, que ho té tot claríssim. Però tot plegat em fa una mica de por. Potser és cosa meva que sóc un reaccionari idiota que valora l’esforç i al que li agrada anar pas a pas i creu en totes aquestes gilipollades. És un tema que se m’escapa i que creix a una velocitat vertiginosa i exponencial, un camp on els valors que teníem quan vàrem començar a treballar ja no són vàlids.
Però fer judicis de valor moral i ètic en temes de feina quan la cosa està tan malament i ens diuen que s’ensorra el país és una frivolitat. No em feu cas, no he dit res. Tots a emprendre i a salvar Espanya. Amb el negoci immobiliari van ensorrar-la, però allò era diferent. Allò era especular i enriquir-se ràpidament, sense pensar. Ara ho faran bé. A més, els bits són més barats que els maons. I n’hi ha més.
Follow @vedellconsagrat
Em dóna la impressió (i ara semblaré el típic filldeputa mogut per l’enveja) que aquesta és la nova bombolla immobiliària: tios molt joves que el que volen és muntar una empresa i vendre-la al cap de dos dies a una gran companyia per uns quants milions d’euros. Tot lícit, per descomptat. I admirable. Especialment pels desgraciats que l’únic que sabem fer amb una connexió a Internet és baixar-nos capítols de 'House'.
Conec a molts emprenedors del sector, tios que han suat tinta des de fa anys, que les han passat putíssimes per tirar endavant la seva microempresa i que ara són una realitat, un negoci que els permet viure més o menys bé. Tal com hagués fet un pagès o un escloper. Amb la suor del teu puto front –no sé si era ben bé així la frase. Fa temps que no em miro la Bíblia.
El cas és que llegeixo una entrevista a un jove i prodigiós entrepreneur de dinou anys. Diu frases com “la gente comienza a entender que lo que hay que hacer es colarse con mucha cara donde está el dinero”. Aquesta frase, venint de Fèlix Millet, potser no escandalitzaria, però si el que la pronuncia és un teenager amb americana i samarreta súper enginyosa, la cosa canvia.
Si l’objectiu és forrar-nos, endavant. Cartes sobre la taula i bravo per la honestedat del nano. S’acusa els joves de no tenir les idees clares. No és el cas d’aquest jove CEO, que ho té tot claríssim. Però tot plegat em fa una mica de por. Potser és cosa meva que sóc un reaccionari idiota que valora l’esforç i al que li agrada anar pas a pas i creu en totes aquestes gilipollades. És un tema que se m’escapa i que creix a una velocitat vertiginosa i exponencial, un camp on els valors que teníem quan vàrem començar a treballar ja no són vàlids.
Però fer judicis de valor moral i ètic en temes de feina quan la cosa està tan malament i ens diuen que s’ensorra el país és una frivolitat. No em feu cas, no he dit res. Tots a emprendre i a salvar Espanya. Amb el negoci immobiliari van ensorrar-la, però allò era diferent. Allò era especular i enriquir-se ràpidament, sense pensar. Ara ho faran bé. A més, els bits són més barats que els maons. I n’hi ha més.
Follow @vedellconsagrat
