El renaixement: era gloriosa sense parangó. Matemàtics, pintors, escultors, genis polifacètics, estadistes superdotats i, per descomptat, maricons de bandera per tot arreu. Recordo entrar a veure el David de Michelangelo i que la polla se m’encongís de cop. L’hòstia et deixa sense respiració. La Batalla de San Romano, Giorgione, l’Escola d’Atenes, el puto Greco, qualsevol gargot de Durer. Fa sis-cents anys d’allò. Què tenim ara? Què tenim? Jo us ho diré, fills de puta: tenim a Isabel Coixet i a Mohombi.
Sortiu al balcó i foteu un cop d’ull al carrer. Quillos, garrulos, homínids bramant en castellà a tot arreu on miro. Mirada perduda i prognatisme maxil·lar. Samarretes de YO SOY ESPAÑOL i xandalls de La Roja, lluïts amb un orgull primitiu que imposa cert respecte animal.
No hi ha lloc on refugiar-se de la plaga. I no és una plaga silenciosa. És una invasió a dos-cents decibels, amb els subwoofers fent botar l’asfalt al ritme de Juan Magán o qualsevol dels mongoloides que s’autoanomenen productors musicals i que no distingirien un instrument de veritat encara que li rebentessis la puta boca amb un violoncel.
Com ens allunyem d’aquesta púrria? No podem proposar eugenèsia ni castració química perquè està mal vist en un país democràtic com aquest (ja parlarem algun dia de l’inquietant concepte monarquia democràtica). La única solució, el que farà que ens separem de manera natural i pacífica de la gent que no connecta espiritual ni mentalment amb nosaltres, és a través de la cultura.
Si, amics: la cultura. Heu vist nanos de divuit anys amb xandall Adidas i el llavi inferior penjant a l’entrada del Méliès? No em refereixo als que hi van a vendre farlopa. De la mateixa manera, quan va ser la última vegada que se us va colar un gordo menjant risketos i escoltant Melendi a la cua del Tantarantana? L’avarícia cultural ja és l’únic que ens queda, la última esperança per salvar les nostres patètiques ànimes del cataclisme imminent.
Correu, insensats, busqueu refugi en els vostres amics dramaturgs, actors, escriptors, pintors, fotògrafes, escultores, poetesses i músics. Els artistes. Gent sincera i honesta amb el que fa. Busqueu-los: potser encara en queden.
Follow @vedellconsagrat
Sortiu al balcó i foteu un cop d’ull al carrer. Quillos, garrulos, homínids bramant en castellà a tot arreu on miro. Mirada perduda i prognatisme maxil·lar. Samarretes de YO SOY ESPAÑOL i xandalls de La Roja, lluïts amb un orgull primitiu que imposa cert respecte animal.
No hi ha lloc on refugiar-se de la plaga. I no és una plaga silenciosa. És una invasió a dos-cents decibels, amb els subwoofers fent botar l’asfalt al ritme de Juan Magán o qualsevol dels mongoloides que s’autoanomenen productors musicals i que no distingirien un instrument de veritat encara que li rebentessis la puta boca amb un violoncel.
Com ens allunyem d’aquesta púrria? No podem proposar eugenèsia ni castració química perquè està mal vist en un país democràtic com aquest (ja parlarem algun dia de l’inquietant concepte monarquia democràtica). La única solució, el que farà que ens separem de manera natural i pacífica de la gent que no connecta espiritual ni mentalment amb nosaltres, és a través de la cultura.
Si, amics: la cultura. Heu vist nanos de divuit anys amb xandall Adidas i el llavi inferior penjant a l’entrada del Méliès? No em refereixo als que hi van a vendre farlopa. De la mateixa manera, quan va ser la última vegada que se us va colar un gordo menjant risketos i escoltant Melendi a la cua del Tantarantana? L’avarícia cultural ja és l’únic que ens queda, la última esperança per salvar les nostres patètiques ànimes del cataclisme imminent.
Correu, insensats, busqueu refugi en els vostres amics dramaturgs, actors, escriptors, pintors, fotògrafes, escultores, poetesses i músics. Els artistes. Gent sincera i honesta amb el que fa. Busqueu-los: potser encara en queden.
Follow @vedellconsagrat
