Cada cop que sento una xirigota em sento més lluny d’Espanya. En l’espai i el temps, dic. Espiritualment no m’hi he sentit mai. Ni a prop ni lluny. Però quan sento cantar aquests senyors andalusos amb aquella alegria de postguerra és com si s’obrís un avenc de milions de segles entre ells i jo. Hom se sent arrelat a un poble, a la manera de pensar de determinades persones, a la família, a les tradicions o fins i tot a un puto desert com els passa als Palestins. No s’hi pot fer res contra això: som tan idiotes que és difícil expressar amb sentit què és el que significa ser de tal o qual nacionalitat.
Però és evident que la desaparició de les fronteres, la dissolució del que representa l’orgull nacional, no és més que una tàctica filistea dels governs per eradicar un sentiment perillós. Hi ha un perill latent en un poble que se sent sobirà i amb dret a decidir. No estic parlant d’un perill físic de balcànics amb fusells que es revolten contra l’opressor de manera sanguinària. Parlo d’una amenaça que sura en l’ambient i que ha quedat molt diluïda en els últims temps.
La societat ens porta, indefectiblement, cap a un futur on el concepte d’individualitat no existeix. Cada cop hi ha més problemes a l’hora de dir “sóc una dona heterosexual catalana”, per exemple. S’ha d’anar amb compte no ofenguis segons qui. No pots dir heterosexual amb massa vehemència, no fos cas que s’ofengués el col·lectiu de lesbianes. No pots dir catalana massa fort perquè apareixerà el subnormal de torn a demanar-te què hi posa al teu DNI. No dic que ser homosexual o espanyol sigui un problema, Déu me’n guard. Només dic que cada cop és més difícil parlar clar, ja sigui perquè la gent se l’agafa amb paper de fumar o perquè el nostre entorn ens aboca cap a una societat utòpica formada per gent asexuada, agnòstica, apolítica i apàtrida per voluntat pròpia.
A l’Estat li interessa això. Interessa un poble sense identitat. Si no saps d’on vens, difícilment entendràs on vas. És evident. Sovint ens cal recórrer a les arrels pròpies per agafar forces i tirar endavant. No parlo d’enaltir la figura del besavi cisteller mort a la guerra cada cop que ens retallen el sou. Però penseu que sense aquell puto besavi cisteller nosaltres no seríem on som.
Follow @vedellconsagrat
Però és evident que la desaparició de les fronteres, la dissolució del que representa l’orgull nacional, no és més que una tàctica filistea dels governs per eradicar un sentiment perillós. Hi ha un perill latent en un poble que se sent sobirà i amb dret a decidir. No estic parlant d’un perill físic de balcànics amb fusells que es revolten contra l’opressor de manera sanguinària. Parlo d’una amenaça que sura en l’ambient i que ha quedat molt diluïda en els últims temps.
La societat ens porta, indefectiblement, cap a un futur on el concepte d’individualitat no existeix. Cada cop hi ha més problemes a l’hora de dir “sóc una dona heterosexual catalana”, per exemple. S’ha d’anar amb compte no ofenguis segons qui. No pots dir heterosexual amb massa vehemència, no fos cas que s’ofengués el col·lectiu de lesbianes. No pots dir catalana massa fort perquè apareixerà el subnormal de torn a demanar-te què hi posa al teu DNI. No dic que ser homosexual o espanyol sigui un problema, Déu me’n guard. Només dic que cada cop és més difícil parlar clar, ja sigui perquè la gent se l’agafa amb paper de fumar o perquè el nostre entorn ens aboca cap a una societat utòpica formada per gent asexuada, agnòstica, apolítica i apàtrida per voluntat pròpia.
A l’Estat li interessa això. Interessa un poble sense identitat. Si no saps d’on vens, difícilment entendràs on vas. És evident. Sovint ens cal recórrer a les arrels pròpies per agafar forces i tirar endavant. No parlo d’enaltir la figura del besavi cisteller mort a la guerra cada cop que ens retallen el sou. Però penseu que sense aquell puto besavi cisteller nosaltres no seríem on som.
Follow @vedellconsagrat
