Ser guionista

Ah! El glamour del guionista, de l’escriptor bohemi que s’emborratxa a les nits i cerca la companyia de les putes i els estigmatitzats. La mística del poeta malaltís que només troba inspiració en la foscor dels records. Sabeu una cosa? TOT AIXÒ ÉS MERDA.

Què implica ser guionista? Ni puta idea, senyora. Potser no implica res. Què fa falta per ser-ho? Saber escriure, potser. O ni això. La gent té conceptes molt sui generis sobre el que és realment ser guionista. Quan treballava al Terrat i, per algun motiu, em trobava amb una persona que sabia que jo era guionista sempre em deia “però què fas?” i jo, com que sóc un cretí, responia “escriure els guions”. Aleshores, ferit en l’orgull, el meu interlocutor deia “però el Buenafuente s’ho inventa tot allò dels monòlegs que fa, no?”. A mi m’agradava, en aquell moment, seguir la veta fins a límits insospitats: “I tant. S’ho inventa tot sobre la marxa. I en directe”. I aquell senyor o senyora marxava tot content, perquè havia tret l’entrellat d’un dels grans misteris de la televisió.

Després hi havia un altre tipus de persona molt poca-solta que donava una importància exagerada a la tasca dels guionistes i ens tractava de déus: “sense guionistes els presentadors no són res” o fins i tot “vosaltres aixequeu el país”. Però també hi ha gent que dóna el valor just a les coses, com el mecànic de la cantonada o el meu pizzer preferit. Són treballadors honrats i pensen que tots els assalariats o autònoms estem dins el mateix sac. I, més o menys, és així.

Els guionistes som tots escriptors frustrats. No és vocacional ser guionista. Ningú somia amb escriure acudits per a un humorista. La satisfacció de veure les teves putes frases en boca d’un actor o d’un bon monologuista és una sensació fantàstica, però no se sabrà mai si compensa les vegades que t’han estripat línies de guió que tu haguessis gravat en marbre de tan genials com et semblaven.

Ara, quan tu escrius un llibre, aleshores no tens ni director ni productor ni ningú que et toqui els ous. Escrius el que et dóna la gana. Suposant que siguis un escriptor honest, clar. Hi ha escriptors que no ho són. Escriuen per guanyar tal o qual premi, escriuen per encàrrec o escriuen qualsevol merda ajustant-se a uns paràmetres molt determinats que li ha marcat l’editor per poder vendre més per Sant Jordi. Però no parlem d’aquesta gent. Parlem dels malalts que escrivim per vici. Els que tenim alguna cosa a dir, per insensata o poc interessant que sembli.

Escriure és malaltís. Antinatural. I terapèutic. Perquè tu escrius per a tu. Si després algú s’ho llegeix -la teva dona, la teva mare, el pizzer- doncs collonut. Però la idea d’escriure expressament per al gran públic em sembla obscena. Un escriptor mai no hauria de pensar mai que pot guanyar-se la vida escrivint. Primer, perquè és impossible. I segon, perquè deixarà de ser sincer. Això si, sempre sou a temps d’escriure alguna merda de llibre d’autoajuda. Si voleu, us regalo un títol: “Busca’t la vida, idiota”.