Trobeu-me una persona sensible, un ésser humà amb sensibilitat artística. No n’hi ha. No en queden gaires. No estic parlant d’aquell emo que plora veient un concert de Tokyo Hotel. Estic parlant de gent amb la capacitat d’entendre i emocionar-se amb l’art, en qualsevol de les seves facetes. Baixeu ara mateix al carrer. No en trobareu ni un.
Una persona sensible està preparada per comprendre la naturalesa humana. Una persona sensible pot tirar endavant certes tasques: pot fer-se càrrec d’institucions culturals, pot ser professor, educador de museu, jardiner, equilibrista, bibliotecari, peixater, fins i tot alcalde d’un poble gran. La sensibilitat té a veure amb entendre l’humor, captar la ironia, valorar un músic per la passió i no per la tècnica. Una persona sensible està oberta a tot i a tothom de manera constant. Són persones a les quals els costa d’assimilar l’horror d’una societat governada per subnormals.
El que no pot ser una persona sensible és ministre d’hisenda o polític de certa volada, perquè, per ser-ho, s’ha de saber mentir i tractar a la gent d’idiota i això és quelcom que a les persones sensibles els costa molt.
Veig un conseller d’economia per la televisió i penso en quin tipus d’ésser fosc i menyspreable s’amaga sota aquells cabells desmanegats. Dins aquell cap hi veig xifres, dades, excuses; una amargor densa, un enyor cap a tot el que representa l’ànima. Una persona així està molt lluny del que entenem com a ésser humà.
Però ningú vol que els dirigents del seu poble siguin sensibles. Volen tecnòcrates. Senyors molt vàlids, llicenciats a la Universitat de Can Pixa, gent ferma que pugui manegar el que altres han fet malbé prèviament. Volem tecnòcrates. Ho diuen els tertulians de la ràdio i de la tele. Ho diuen els columnistes dels diaris progres. Ho diuen les àvies andaluses mentre se’ls escapa el pipí al plató d’en Juan Y Medio. Que vinguin els tecnòcrates. I tant.
Follow @vedellconsagrat
Una persona sensible està preparada per comprendre la naturalesa humana. Una persona sensible pot tirar endavant certes tasques: pot fer-se càrrec d’institucions culturals, pot ser professor, educador de museu, jardiner, equilibrista, bibliotecari, peixater, fins i tot alcalde d’un poble gran. La sensibilitat té a veure amb entendre l’humor, captar la ironia, valorar un músic per la passió i no per la tècnica. Una persona sensible està oberta a tot i a tothom de manera constant. Són persones a les quals els costa d’assimilar l’horror d’una societat governada per subnormals.
El que no pot ser una persona sensible és ministre d’hisenda o polític de certa volada, perquè, per ser-ho, s’ha de saber mentir i tractar a la gent d’idiota i això és quelcom que a les persones sensibles els costa molt.
Veig un conseller d’economia per la televisió i penso en quin tipus d’ésser fosc i menyspreable s’amaga sota aquells cabells desmanegats. Dins aquell cap hi veig xifres, dades, excuses; una amargor densa, un enyor cap a tot el que representa l’ànima. Una persona així està molt lluny del que entenem com a ésser humà.
Però ningú vol que els dirigents del seu poble siguin sensibles. Volen tecnòcrates. Senyors molt vàlids, llicenciats a la Universitat de Can Pixa, gent ferma que pugui manegar el que altres han fet malbé prèviament. Volem tecnòcrates. Ho diuen els tertulians de la ràdio i de la tele. Ho diuen els columnistes dels diaris progres. Ho diuen les àvies andaluses mentre se’ls escapa el pipí al plató d’en Juan Y Medio. Que vinguin els tecnòcrates. I tant.
Follow @vedellconsagrat
