Per una banda tenim un marroquí que neix o arriba a Catalunya, es preocupa i s’interessa per les tradicions catalans i aprèn català. Per una altra banda el polític nascut a Barcelona que acaba de President o de conseller i que ens promet llibertat i autodeterminació i després ens ven a Espanya. Qui és més català dels dos? No és qüestió de més o menys. N’hi ha un que és català. L’altre no. Un ha entès el que significa tenir una identitat (l’accepti com a pròpia o no). L’altre empra un sentiment identitari per lucrar-se, donar-se banys de masses, o assolir qualsevol que sigui el seu fosc objectiu. Són dos personatges al·legòrics. No hi doneu més voltes.
Hi ha una pregunta terrible que et poden fer en qualsevol moment: Què estàs fent per Catalunya? Hi ha gent que ensenya dansa barroca, n’hi ha que donen classes de català, un altre és cap de colla, l’altre traductor, n’hi ha que fan articles sobre literatura, n’hi ha que funden revistes d’història. Hi ha valents que organitzen caravanes per la Nació Catalana, manifestacions, jornades, que toquen la gralla, que tenen l’estelada penjada tot l’any al balcó de casa, que s’adrecen als cambrers en català. Tots aquests fan alguna cosa pel seu país. En aquest cas concret, Catalunya.
Hi ha dos tipus de persones que no deixen avançar Catalunya. Uns són els conformistes, els que somien des de petits ser funcionaris i tenir Gol TV a casa i que no els toquin els seus sous de mil dos-cents euros. Els altres són els que, asseguts davant d’un ordinador es dediquen a titllar de botifler al Gerard Quintana de torn o a demanar a figures prominents de la cultura catalana que facin alguna cosa, que moguin el cul, mentre la seva aportació al progrés del país és entrar a comentar notícies a l’avui.cat emparats per l’anonimat. Aquesta classe de gent és un llast per als que volem que això avanci. No aporten res. Desenvolupen una apatia i una desídia patològica. I contagiosa.
El problema és que cada vegada n’hi ha més, d’aquests. Les condicions socials i econòmiques afavoreixen aquestes dues races. No podem culpar a ningú per voler sobreviure en aquest cruel món. És difícil demanar a un pobre home que treballa dotze hores al dia i que l’únic que vol és seure al sofà i mirar el barça, que faci alguna cosa per lluitar contra el sistema que l’escanya. La vida, per a aquest senyor en concret, consisteix en una jornada laboral, dinar, sopar, jugar amb els seus fills i, els caps de setmana, veure el futbol i fotre’s un parell de cerveses. Quina vida és aquesta? Una vida de merda, òbviament. De persones com aquestes n’hi ha cada cop més. Als nostres polítics els interessa aquesta gent. Són els seus votants. Són gent a qui els està bé tot. Ja han perdut l’esperit crític i, si el tenen, l’empren per criticar els que proposen canvis.
Queda un pòsit de gent, però, -un reducte de bojos irreductibles- que encara tenen fe en un canvi. Però tota aquesta gent, com vostè i com jo, necessiten una espurna per fer el pas definitiu. Potser aquest pas no és més que treure els diners del banc i guardar-los en un calaix a casa. O no anar a votar. O cremar la bandera espanyola que hi ha a l’ajuntament del poble. L’important no és l’incendi, sinó l’espurna.
L’espurna apareix on menys t’ho imagines. L’espurna l’encén un dia un pagès de Ribera de Cardós que, fart del robatori al que està sotmès, es declara en insubmissió fiscal i diu que no li surt dels collons pagar més. Al pagès se li suma un altre i un altre i un altre. Al final ningú no paga. Ens hi neguem tots i, per aquelles coses de l’atzar, ensorrem l’economia espanyola. Tranquils, no els passarà res. El món n’està ple, de països en fallida. Grècia està a la ruïna. Diuen. Un amic meu va anar-hi fa poc i diu que segueix allà mateix, que la gent està exactament igual. És un país en fallida, diuen els de Moody’s i la Unió Europea. Se l’ha de rescatar. Rescatar de què? De qui? I rescatar a qui? Al país, als banquers, als governants? La mateixa gent que ens ha arruïnat ens demana els nostres patètics estalvis. Com pretenen que ho entenguem? És més: com pretenen que ho acceptem?
Hi ha una pregunta terrible que et poden fer en qualsevol moment: Què estàs fent per Catalunya? Hi ha gent que ensenya dansa barroca, n’hi ha que donen classes de català, un altre és cap de colla, l’altre traductor, n’hi ha que fan articles sobre literatura, n’hi ha que funden revistes d’història. Hi ha valents que organitzen caravanes per la Nació Catalana, manifestacions, jornades, que toquen la gralla, que tenen l’estelada penjada tot l’any al balcó de casa, que s’adrecen als cambrers en català. Tots aquests fan alguna cosa pel seu país. En aquest cas concret, Catalunya.
Hi ha dos tipus de persones que no deixen avançar Catalunya. Uns són els conformistes, els que somien des de petits ser funcionaris i tenir Gol TV a casa i que no els toquin els seus sous de mil dos-cents euros. Els altres són els que, asseguts davant d’un ordinador es dediquen a titllar de botifler al Gerard Quintana de torn o a demanar a figures prominents de la cultura catalana que facin alguna cosa, que moguin el cul, mentre la seva aportació al progrés del país és entrar a comentar notícies a l’avui.cat emparats per l’anonimat. Aquesta classe de gent és un llast per als que volem que això avanci. No aporten res. Desenvolupen una apatia i una desídia patològica. I contagiosa.
El problema és que cada vegada n’hi ha més, d’aquests. Les condicions socials i econòmiques afavoreixen aquestes dues races. No podem culpar a ningú per voler sobreviure en aquest cruel món. És difícil demanar a un pobre home que treballa dotze hores al dia i que l’únic que vol és seure al sofà i mirar el barça, que faci alguna cosa per lluitar contra el sistema que l’escanya. La vida, per a aquest senyor en concret, consisteix en una jornada laboral, dinar, sopar, jugar amb els seus fills i, els caps de setmana, veure el futbol i fotre’s un parell de cerveses. Quina vida és aquesta? Una vida de merda, òbviament. De persones com aquestes n’hi ha cada cop més. Als nostres polítics els interessa aquesta gent. Són els seus votants. Són gent a qui els està bé tot. Ja han perdut l’esperit crític i, si el tenen, l’empren per criticar els que proposen canvis.
Queda un pòsit de gent, però, -un reducte de bojos irreductibles- que encara tenen fe en un canvi. Però tota aquesta gent, com vostè i com jo, necessiten una espurna per fer el pas definitiu. Potser aquest pas no és més que treure els diners del banc i guardar-los en un calaix a casa. O no anar a votar. O cremar la bandera espanyola que hi ha a l’ajuntament del poble. L’important no és l’incendi, sinó l’espurna.
L’espurna apareix on menys t’ho imagines. L’espurna l’encén un dia un pagès de Ribera de Cardós que, fart del robatori al que està sotmès, es declara en insubmissió fiscal i diu que no li surt dels collons pagar més. Al pagès se li suma un altre i un altre i un altre. Al final ningú no paga. Ens hi neguem tots i, per aquelles coses de l’atzar, ensorrem l’economia espanyola. Tranquils, no els passarà res. El món n’està ple, de països en fallida. Grècia està a la ruïna. Diuen. Un amic meu va anar-hi fa poc i diu que segueix allà mateix, que la gent està exactament igual. És un país en fallida, diuen els de Moody’s i la Unió Europea. Se l’ha de rescatar. Rescatar de què? De qui? I rescatar a qui? Al país, als banquers, als governants? La mateixa gent que ens ha arruïnat ens demana els nostres patètics estalvis. Com pretenen que ho entenguem? És més: com pretenen que ho acceptem?
Follow @vedellconsagrat
