Sota quina bandera?

Sota quina bandera surts al carrer a reivindicar els teus drets? Què collons fas davant del dubte? Si et pares a pensar un instant descobreixes que no ho saps ni tu. Quins ideals surto a defensar? Repassem: vull una Catalunya independent, de forma pacífica, vull que la gent en parli i s’arribi a una entesa. En teoria ha de ser senzill: només s’ha d’explicar el robatori al que estem sotmesos per part d’Espanya. Cal explicar que els polítics catalans no ens defensen davant d’un espoli salvatge. S’ha d’escriure i penjar en cartells gegants que els nostres impostos van a parar a un país misteriós del que no surten, que els tributs que paguem no reverteixen en cap benefici per a nosaltres. En CAP.

Estem atrapats en una mena de purgatori social. A la part de dalt, polítics i executius que ens tenen la mida presa i es poden permetre el luxe de dir el que vulguin, perquè saben que ja no tenim esma per sortir al carrer a cremar cotxes.
A la part de baix, els fantasmes, la massa marginal: gitanos i immigrants que no obeeixen a les lleis perquè estan fora del sistema o estan en un altre. Persones que no poden fer la declaració trimestral perquè no tenen feina, o treballen en negre o disposen d’alguna subvenció màgica que els de la part del mig desconeixem. No els envejo, per descomptat, però tampoc em fan cap pena. Ja fa temps que vivim al país de maricón el último.

Quan algú surt a dir que s’han d’apujar impostos o que se n’han d’inventar de nous, els que els paguem som nosaltres. Sempre som nosaltres. Som els vassalls, amb l’agreujant que no tenim ni tan sols un rei que ens defensi.

Sota quina bandera surts al carrer a queixar-te d’això? La de la indignació? Quins ideals sortiràs a defensar que siguin prou potents com perquè no els banalitzi el telenotícies del migdia o perquè algun publicista subnormal en faci una paròdia? Quantes causes idiotes mobilitzen a la gent al llarg de l’any? Quantes vegades hauré de veure al gilipolles del Willy Toledo aguantant pancartes i fent vagues de fam pels activistes sahrauís? No podem ser així, nosaltres. Tenim coses més importants per les que queixar-nos. Bé, la veritat és que només d’una: que deixin de prendre’ns el puto pèl.