L’humor que triomfa és l’humor per garrulos. És evident, no és cap descobriment això, doncs els garrulos són majoria en aquest puto país. Però no deixa de ser sorprenent la davallada en qualitat que els programes d’entreteniment han patit en aquest principi de segle.
Tot això ve a tomb perquè la marxa de Buenafuente del panorama televisiu deixa la graella òrfena d’un programa humorístic que respecti mínimament l’espectador. BFN podria agradar-te més o menys però havies de reconèixer que hi havia un treball potent al darrera, bons guions, bon equip i que l’Andreu és probablement el millor conductor de late show del país.
Va desaparèixer també la sorprenent Hora de Jose Mota, un programa que semblava que havia de ser pura caspa i que, en realitat, estava ple de perles, tenia guionistes joves brillantíssims i esquetxos que ja formen part de l’imaginari popular (gloriós el de Las Palizas de Radio 3, busqueu-lo).
Què ens queda? Autèntica tele per subnormals: El Hormiguero, un programa llardós on el Pablo Motos intenta sobresortir com sigui. Per alçada ho té difícil, però el nan roig ho prova de qualsevol manera: tocant la guitarra a la mínima que pot, humiliant el convidat o arrancant-se per bulerías quan se li presenta qualsevol més gitano que ell a plató. Les altres opcions no són gaire millors. Tonterías las justas, un programa que fa que el ¡Con Mucha Marcha! de Leticia Sabater sembli Redes. Es tracta d’un espai matusser, que bruteja. Humor del broc gros per poligoneros i quilles. El moment culminant de Tonterías las justas acostuma a ser quan els presentadors s’esbatussen amb bastons de porexpan. Recordeu que som a l’any 2011.
Després hi ha els espais (suposo que reposicions) que la Paramount Comedy dedica als seus millors monologuistes. És dura, la vida del monologuista, per això em costa tant de creure que la meitat dels que hi apareixen no s’hagin fotut ja un tret al cap. Compte: l’altra meitat són bons.
Però no tota l’esperança està perduda. Tenim Internet. I tant que si! Allà no hi ha horaris merdosos ni pauses publicitàries de deu minuts. Teniu Faemino y Cansado, Monty Python, Els Joves, l’Escurçó Negre, The Whitest Kids You Know, totes les sèries hagudes i per haver, els primers Horas Chanantes, els delirants clips que Pedro Reyes va realitzar segurament sucat en mescalina, etcètera. Què collons, si fins i tot hi ha capítols sencers de Filiprim.
Feu un cop d’ull al voltant i descobrireu que l’humor intel·ligent ha desaparegut. L’humor és ara patrimoni dels imbècils. Hi ha molts imbècils per alimentar i el que volen és riure. No els doneu coses elaborades. Res de pensar. Anem per feina. Fem quatre imitacions, un parell d’acudits protagonitzats per Kiko Rivera o la Duquesa de Alba i ja ho teniu. Con un seis y un cuatro aquí tienes tu puta mierda de programa. Estem en crisi i a la televisió no s’arrisca ningú. I es nota. És culpa dels programadors, dels directors que es dignen a fer aquests programes i dels presentadors que, amb tal de cobrar els seus sous insensats, es pixen i es caguen en els continguts als que han de donar pas. La culpa no és de l’espectador. L’idiota no és culpable de ser-ho. La culpa és dels que amb la nostra indolència permetem que cada dia n’hi hagi més.
Tot això ve a tomb perquè la marxa de Buenafuente del panorama televisiu deixa la graella òrfena d’un programa humorístic que respecti mínimament l’espectador. BFN podria agradar-te més o menys però havies de reconèixer que hi havia un treball potent al darrera, bons guions, bon equip i que l’Andreu és probablement el millor conductor de late show del país.
Va desaparèixer també la sorprenent Hora de Jose Mota, un programa que semblava que havia de ser pura caspa i que, en realitat, estava ple de perles, tenia guionistes joves brillantíssims i esquetxos que ja formen part de l’imaginari popular (gloriós el de Las Palizas de Radio 3, busqueu-lo).
Què ens queda? Autèntica tele per subnormals: El Hormiguero, un programa llardós on el Pablo Motos intenta sobresortir com sigui. Per alçada ho té difícil, però el nan roig ho prova de qualsevol manera: tocant la guitarra a la mínima que pot, humiliant el convidat o arrancant-se per bulerías quan se li presenta qualsevol més gitano que ell a plató. Les altres opcions no són gaire millors. Tonterías las justas, un programa que fa que el ¡Con Mucha Marcha! de Leticia Sabater sembli Redes. Es tracta d’un espai matusser, que bruteja. Humor del broc gros per poligoneros i quilles. El moment culminant de Tonterías las justas acostuma a ser quan els presentadors s’esbatussen amb bastons de porexpan. Recordeu que som a l’any 2011.
Després hi ha els espais (suposo que reposicions) que la Paramount Comedy dedica als seus millors monologuistes. És dura, la vida del monologuista, per això em costa tant de creure que la meitat dels que hi apareixen no s’hagin fotut ja un tret al cap. Compte: l’altra meitat són bons.
Però no tota l’esperança està perduda. Tenim Internet. I tant que si! Allà no hi ha horaris merdosos ni pauses publicitàries de deu minuts. Teniu Faemino y Cansado, Monty Python, Els Joves, l’Escurçó Negre, The Whitest Kids You Know, totes les sèries hagudes i per haver, els primers Horas Chanantes, els delirants clips que Pedro Reyes va realitzar segurament sucat en mescalina, etcètera. Què collons, si fins i tot hi ha capítols sencers de Filiprim.
Feu un cop d’ull al voltant i descobrireu que l’humor intel·ligent ha desaparegut. L’humor és ara patrimoni dels imbècils. Hi ha molts imbècils per alimentar i el que volen és riure. No els doneu coses elaborades. Res de pensar. Anem per feina. Fem quatre imitacions, un parell d’acudits protagonitzats per Kiko Rivera o la Duquesa de Alba i ja ho teniu. Con un seis y un cuatro aquí tienes tu puta mierda de programa. Estem en crisi i a la televisió no s’arrisca ningú. I es nota. És culpa dels programadors, dels directors que es dignen a fer aquests programes i dels presentadors que, amb tal de cobrar els seus sous insensats, es pixen i es caguen en els continguts als que han de donar pas. La culpa no és de l’espectador. L’idiota no és culpable de ser-ho. La culpa és dels que amb la nostra indolència permetem que cada dia n’hi hagi més.
Follow @vedellconsagrat
