Era un matí d'estiu del 2007. Com cada dia em trobava davant el meu ordinador a la delegació del Diari de Girona amb la Carme Vilà treballant colze a colze. El telèfon va sonar. Eren prop de les dotze del migdia, per tant, creia que seria el coordinador per cantar-nos la paginació del dia.
-Diari de Girona -vaig dir en el meu to neutre habitual.
-Hola, em dic Jordi Velasco i sóc un fotògraf de Roses que voldria col·laborar amb vosaltres.
He de reconèixer que en aquell moment no vaig poder evitar mirar la meva companya i posar-li els ulls en blanc tot volent dir "oh no, un altre pesat". Eren nombroses les ocasions que trucaven persones per demanar de col·laborar pel diari i, en gairebé tots els casos, es tractava de fotògrafs amateurs que en prou feines sabien el que era el diafragma.
En Jordi no era un d'ells. De bones a primeres vam quedar embadalits per la qualitat de les seves imatges, la força de les seves fotografies i l'espectacularitat de les preses aèries. D'ell se'n poden dir moltes coses i totes bones. El seu amor per la fotografia era comparable al seu caràcter; era una persona afable, sincera, honesta i molt fàcil d'estimar. Tenia una vitalitat encomiable i alguna cosa dins seu el feia diferent a la resta. Podríem dir que tots els fotògrafs són persones valentes, que es juguen el físic per aconseguir una instantània però val a dir que en Jordi anava un pas més enllà.
Les fotografies aèries que tantes alegries li han portat i que l'han fet destacar dins la professió han significat també un punt i final. D'ell ens quedarà pel record el seu treball, molt valuós, però sobretot ha de quedar constància de la bellesa interior d'un noi que desprenia bones vibracions arreu on passava.
Des de la meva sortida del Diari de Girona he coincidit poques vegades amb ell però cada vegada que el veia sentia una gran alegria dins meu. Ara ja no tindré mai més aquesta mateixa sensació i, com jo, segur que a centenars de persones els passarà el mateix.
Descansa en pau, Jordi.
-Diari de Girona -vaig dir en el meu to neutre habitual.
-Hola, em dic Jordi Velasco i sóc un fotògraf de Roses que voldria col·laborar amb vosaltres.
He de reconèixer que en aquell moment no vaig poder evitar mirar la meva companya i posar-li els ulls en blanc tot volent dir "oh no, un altre pesat". Eren nombroses les ocasions que trucaven persones per demanar de col·laborar pel diari i, en gairebé tots els casos, es tractava de fotògrafs amateurs que en prou feines sabien el que era el diafragma.
En Jordi no era un d'ells. De bones a primeres vam quedar embadalits per la qualitat de les seves imatges, la força de les seves fotografies i l'espectacularitat de les preses aèries. D'ell se'n poden dir moltes coses i totes bones. El seu amor per la fotografia era comparable al seu caràcter; era una persona afable, sincera, honesta i molt fàcil d'estimar. Tenia una vitalitat encomiable i alguna cosa dins seu el feia diferent a la resta. Podríem dir que tots els fotògrafs són persones valentes, que es juguen el físic per aconseguir una instantània però val a dir que en Jordi anava un pas més enllà.
Les fotografies aèries que tantes alegries li han portat i que l'han fet destacar dins la professió han significat també un punt i final. D'ell ens quedarà pel record el seu treball, molt valuós, però sobretot ha de quedar constància de la bellesa interior d'un noi que desprenia bones vibracions arreu on passava.
Des de la meva sortida del Diari de Girona he coincidit poques vegades amb ell però cada vegada que el veia sentia una gran alegria dins meu. Ara ja no tindré mai més aquesta mateixa sensació i, com jo, segur que a centenars de persones els passarà el mateix.
Descansa en pau, Jordi.
