Després d’un temps decidint la destinació perfecta, la resposta va ser simple: una experiència única és sobretot qüestió d’actitud. Si tens la mentalitat de vaig a passar un temps meravellós, possiblement pot arribar a ser així. En algun lloc al fons de la meva ment tenia l’esperança que independentment de la destinació escollida passaríem un viatge inoblidable i la veritat és que així ha estat.
L’aventura va començar el dia que vaig anar a Barcelona a fer el visat per anar a la Xina. Tot i tenir una carta d’invitació on especificava que havia de demanar visat per mínim 90 dies, vaig marxar del Consolat Xines amb la notícia de tenir-ne només 30, això si, amb dues entrades, la qual cosa significava que podia sortir del país i tornar a entrar. Vaig tenir-ne prou per pensar que seria una excusa perfecte per fer una escapada en algun altre país Asiàtic. Això em va fer veure el “problema” com un aliat, permetent-me així el luxe de fer un petit viatge. Un cop s’acostaven els 30 dies màxims de la meva estada a terres Xineses i sense cap destinació especifica, vaig decidir comentar-ho a altres Au-pairs que com jo, estan a Beijing.
Va resultar que una noia Americana necessitava sortir del país com jo mateixa. Així es com va començar tot, unes hores després de fer recerca i pensar on aniríem ens trobàvem amb un bitllet d’avió d’anada i tornada a Filipines. Terra plena de contrastos, on parlen l’anglès i la gent és molt amable. Vam riure, vam disfrutar, vam conèixer gent, descobrir a grans trets una cultura diferent a la xinesa i per suposat a la nostra. La meva companya de viatge, una noia de Chicago que en prou feines coneixia i semblava que érem amigues de tota la vida. Això es el que te viatjar, que pot arribar a unir persones amb interessos similars. Allà vam trobar-nos amb un noi anglès que també es Au-pair a Beijing i estava amb la seva família d’acollida. Va ser divertit quan sense esperar-nos ens va enviar un email que estava a Manila, com nosaltres.
Així es que no vam dubtar en anar a l’hotel on s’allotjava i poder tots 3 descobrir a grans trets; Filipines. Vam estar entre Manila i Batangas, un lloc de platja. La cosa va ser divertida, el noi angles ens va dir que estava a un Resort a una hora i mitja de Manila, (això es pensava) i nosaltres sense fer recerca de cap mena, ens vam apuntar el nom del Resort on s’allotjava i vam agafar el bus direcció Batangas, sense saber que això no es un poble sinó una Província. Després d’una hora de camí, ens fan baixar del bus, a una parada en mig del no res, i ens diuen que pugem a una furgoneta. La gent molt amable ens anava guiant.
Vam esperar uns 10 minuts per carregar a mes gent i direcció al Resort on suposadament haviem d’anar. Ens van dir que trigaríem unes dues hores, però a mig camí ens fan baixar i allà esperem un altre bus. Aquest cop un bus dels grans, això ja semblava mes normal. Preguntem, diuen que falten 18 kms, pel camí nomes arbres, riu, cabanyes. Al cap d’uns 20 minuts ens fan baixar del bus que era parada final. Allà una noia molt simpàtic ens va dir que pugéssim a un tricicle amb ella, que anava a la mateixa direcció que nosaltres però ella baixaria mes abans. Així ho vam fer, fins que per fi vam arribar al Resort. El que suposadament havia de ser una ruta d’hora i mitja va passar a convertir-se en gairebé 5 hores de camí. El noi anglès havia intentant contactar amb nosaltres i en cap moment va pensar que aconseguiríem arribar-hi. Això si que va ser tota una aventura. Però vam poder experimentar part de que es Filipines i vam viatjar amb diferents medis de transports típics del país. Aquesta i altres anècdotes són el que van fer d’aquest viatge una escapada inoblidable.
L’aventura va començar el dia que vaig anar a Barcelona a fer el visat per anar a la Xina. Tot i tenir una carta d’invitació on especificava que havia de demanar visat per mínim 90 dies, vaig marxar del Consolat Xines amb la notícia de tenir-ne només 30, això si, amb dues entrades, la qual cosa significava que podia sortir del país i tornar a entrar. Vaig tenir-ne prou per pensar que seria una excusa perfecte per fer una escapada en algun altre país Asiàtic. Això em va fer veure el “problema” com un aliat, permetent-me així el luxe de fer un petit viatge. Un cop s’acostaven els 30 dies màxims de la meva estada a terres Xineses i sense cap destinació especifica, vaig decidir comentar-ho a altres Au-pairs que com jo, estan a Beijing.
Va resultar que una noia Americana necessitava sortir del país com jo mateixa. Així es com va començar tot, unes hores després de fer recerca i pensar on aniríem ens trobàvem amb un bitllet d’avió d’anada i tornada a Filipines. Terra plena de contrastos, on parlen l’anglès i la gent és molt amable. Vam riure, vam disfrutar, vam conèixer gent, descobrir a grans trets una cultura diferent a la xinesa i per suposat a la nostra. La meva companya de viatge, una noia de Chicago que en prou feines coneixia i semblava que érem amigues de tota la vida. Això es el que te viatjar, que pot arribar a unir persones amb interessos similars. Allà vam trobar-nos amb un noi anglès que també es Au-pair a Beijing i estava amb la seva família d’acollida. Va ser divertit quan sense esperar-nos ens va enviar un email que estava a Manila, com nosaltres.
Així es que no vam dubtar en anar a l’hotel on s’allotjava i poder tots 3 descobrir a grans trets; Filipines. Vam estar entre Manila i Batangas, un lloc de platja. La cosa va ser divertida, el noi angles ens va dir que estava a un Resort a una hora i mitja de Manila, (això es pensava) i nosaltres sense fer recerca de cap mena, ens vam apuntar el nom del Resort on s’allotjava i vam agafar el bus direcció Batangas, sense saber que això no es un poble sinó una Província. Després d’una hora de camí, ens fan baixar del bus, a una parada en mig del no res, i ens diuen que pugem a una furgoneta. La gent molt amable ens anava guiant.
Vam esperar uns 10 minuts per carregar a mes gent i direcció al Resort on suposadament haviem d’anar. Ens van dir que trigaríem unes dues hores, però a mig camí ens fan baixar i allà esperem un altre bus. Aquest cop un bus dels grans, això ja semblava mes normal. Preguntem, diuen que falten 18 kms, pel camí nomes arbres, riu, cabanyes. Al cap d’uns 20 minuts ens fan baixar del bus que era parada final. Allà una noia molt simpàtic ens va dir que pugéssim a un tricicle amb ella, que anava a la mateixa direcció que nosaltres però ella baixaria mes abans. Així ho vam fer, fins que per fi vam arribar al Resort. El que suposadament havia de ser una ruta d’hora i mitja va passar a convertir-se en gairebé 5 hores de camí. El noi anglès havia intentant contactar amb nosaltres i en cap moment va pensar que aconseguiríem arribar-hi. Això si que va ser tota una aventura. Però vam poder experimentar part de que es Filipines i vam viatjar amb diferents medis de transports típics del país. Aquesta i altres anècdotes són el que van fer d’aquest viatge una escapada inoblidable.
