Fa dies vaig trobar-me un veí que em preguntava com teníem el tema dels autobusos per als joves del barri que han d'anar a estudiar a l' institut (tot i que l’institut de Montilivi els toca per zona, les combinacions per anar-hi amb l'autobús de línia són del tot impossibles!) Si ja ens havia contestat de l'ajuntament i si hi hauria algun canvi.
En vam parlar força estona i la seva darrera reflexió va ser la que em va fer decidir a escriure aquest article. Em va proposar recollir signatures per fer pressió, que ell ens ajudaria a explicar-ho als veïns que no s'hi senten implicats. "Perquè segurament aquell que no té els fills en aquesta situació, no és conscient del maldecap que representa per a les nostres famílies".
Penso, que qui no té fills en “aquesta situació” ha de poder ser conscient d'aquest i molts més maldecaps que tenim al barri. No tant sols els joves que han d'anar a l'institut són els que tenen males combinacions. Els joves –i no tant joves- que podrien anar a la feina amb el bus acaben optant pel cotxe particular perquè la freqüència i horaris als polígons no són les adients ni estan coordinades amb les empreses... com tampoc ho estan els carrils que podrien fomentar l'ús de la bicicleta ni els passos de vianants senyalitzats per anar-hi a peu!
Tampoc crec, per exemple, que les marquesines -que tanta falta fan a les parades del bus- hagin de ser reivindicacions exclusives dels avis, quan som tots els que utilitzem el transport públic.
Desgranant aquest pensament, penso en alguns dels fronts que tenim oberts al barri i quina ha estat l'evolució que han fet en aquests darrers anys. (Tristament, els qui hi tenim quelcom a dir, sovint no som capaços d’explicar-nos, sovint anem cadascú al seu aire, sovint ens interessa més el que ens separa que no els que ens fa anar plegats. I els que hi poden i han de fer, ni fan ni deixen fer).
Amb la “sensació” d’inseguretat que tenim al barri, s’hi estant cobrint de glòria!. Mentre setmana a setmana es multipliquen els casos de fets delictius, les estadístiques no semblen reflectir la nostra realitat . Pensem que ja no és només responsabilitat del que ha patit aquests actes fer-ho saber, ho és de qualsevol que veu, sap o senzillament pot i vol ajudar. Més presència policial serà una millora per a tots, per tant reclamar-la també ens demana un esforç conjunt.
La imposició de les zones blaves al barri no és cert que només interessi als que tenim cotxe i als comerciants que tinguin, o no, raons per demanar-les. Contràriament, la seva implantació més o menys consensuada amb una majoria de veïns podria ajudar-nos a pensar en una circulació molt més amable pels nostres carrers i en uns aparcaments lliures i gratuïts ben repartits i pensats que convidin als ciutadans de poblacions veïnes i als mateixos veïns del barri a tornar a deixar el cotxe als nostres carrers -sense ocasionar molèsties- per anar passejant fins al centre tot fent ús dels serveis i comerços de Sant Narcís.
Parlant de comerços -i tot i que no em correspon- insisteixo en la mà estesa per a defensar –plegats- al comerç de barri davant de les agressions tant de les possibles ampliacions de les grans superfícies properes com de les obres de l’AVE que tantes molèsties ocasionen i a qui ningú sembla tenir interès a exigir indemnitzacions.
De les obres de l'AVE no podem deixar que continuïn dient que és un problema dels veïns d’uns carrers determinats (que varien amb l’avenç de les obres), que és el que repeteix ADIF cada cop que per informar només avisa penjant papers a les escales i parets properes (no és delicte això?) en comptes de fer-ho públicament pels diaris i televisió per a tota la ciutat... o és que tallar carrers i canviar-los de sentit no ens afecta a tots?
Certament, els veïns més propers són els més afectats! però dirigir-se només a ells no és per deferència sinó per la "diferència" de poder vèncer a uns pocs que no haver de convèncer a molts -sovint més informats-.
En canvi, l’ajuntament ja ens ha fet saber que ja té mig decidit què s’hi farà en els terrenys alliberats de les vies. (encara que parli de la carretera Barcelona, els espais corresponen -en part- a Sant Narcís) i per un barri de 14000 ciutadans que reclama de fa temps equipaments culturals, educatius, esportius i socials, es veu que el que més l’hi convé són 2500 habitatges nous, cinc torres de 12 pisos, un hotel i un parc...
Per sort, hi ha qui proposa que donada la gran importància del projecte es faci un procés participatiu (a poder ser més representatiu que els darrers que hem tingut a la ciutat!) per saber quines propostes per la Girona del segle XXI tenim els gironins (al capdavall els més interessats, i els que l’acabarem pagant).
Aquests processos però haurien de deixar de ser extraordinaris per ser normals en la vida ciutadana de cadascú.
Les pistes esportives -inexistents al barri- no són tant sols una pèrdua pels joves i nens que hi jugaven, també són símptoma del poc que gaudim dels espais públics. El silenci del consistori aquests anys i la imposició de la seva proposta ara que venen eleccions (la proposta menys interessant i més de mínims) és perdre una nova oportunitat de repensar la funció esportiva, social, dinamitzadora i de cohesió que aquests espais han de tenir al barri. La pista que ens fan a corre-cuita (per estrenar-la per la Festa) és una nova demostració de com es pot prioritzar destrossar un espai de trobada per no voler arranjar-ne un altre de perdut per la brutícia, la foscor i els “trapitxeos”.
Les escoles de Sant Narcís haurien de ser reflex de la realitat dels nostres carrers i ho són de la impossibilitat d'ensenyament de fer-les realment públiques i a l'abast (de grat o per força) de tots els veïns. No els agrada que les AMPAS i l'AV compartim la exigència de voler unes escoles potents i arrelades al sector que siguin model i prioritat per a tots nosaltres, tinguem a no fills en edat escolar!
En aquesta aposta per les nostres escoles ens hi hem de sentir cridats totes les entitats i col.lectius del barri, al cap i a la fi són peça fonamental del nostre present i cabdal per al nostre futur.
Faig una crida a la “militància” veïnal, a posar en pràctica ”Hi Vivim , Decidim!”, a recuperar l’interès pel nostre barri, a escoltar i interessar-nos per les demandes del veí i si convé donar-li suport, a superar la política de “fets consumats” que ens volen ben assumida i a evitar la del “divideix i venceràs” que tant promouen i tant poc ens ofereix.
Només si ens saben molts, junts i a punt escoltaran el que els hem de dir.
El barri unit, mai més caurà en l'oblit!
