El somni americà o el somni gironí

La setmana passada vaig estar pintant el meu apartament, situat en uan luxosa torre al bell mig del carrer principal de Las Vegas. Mirant per la finestra com la gent anava i venia em van venir records no gaire llunyans del que fins fa poc havia estat la meva professió. Aquell fet em va fer ver pensar i analitzar el que a continuació escriuré. 

 

El cas és que , milions de persones als EUA, lluiten a diari per aconseguir el que ells anomenen el somni americà, o com ells diuen 'The american dream'. Però que és? No és altra cosa que tenir diners, fama, triomfar dins una societat altament competitiva. Un petit percentatge ho aconsegueix, alguns amb males arts, altres amb dolor, esforç i sacrifici però, la meva pregunta és: es pot aconseguir sense voler-ho ni perseguir-ho?

 

Doncs sembla que sí. Aquest és el meu cas, "sin comerlo ni beberlo", només fent la meva feina tal i com se m'havia ordenat i gaudint d'ella, el destí m'havia regalat el "american dream". M'explico.

 

Vaig ser pintor de parets tota la meva joventut, amb aficions teatrals però sense ànim de lucre. En menys de 10 anys vaig passar de pintar cases per la província de Girona a ser l'estrella indiscutible d'un dels millors espectacles que avui es poden veure a Las Vegas, capital del món en entreteniment on les estrelles del món de l'espectacle lluiten per omplir els seus teatres. Aquí, un petit gironí (figuerenc per a ser més exactes) s'emporta l'ovació de 4.000 persones a diari, la premsa parla d'ell, apareix en programes de TV de més audiència del país com a estrella convidada (America's Got Talent, The Price is Right, Mindfreak, etc) "assetjat" a diari per fans a Facebook i Twitter… jo no volia això i ara m'hi trobo endinsat fins al coll només per ser un petit i graciós gironí amb un divertit accent quan parla en anglès. No em queixo, a ningú l'amarga un dolç però, perquè jo? Cirque du Soleil té prop de 1.500 artistes per tot el món, 600 tant sols a Las Vegas i cap d'ells viu una situació com la meva. 

 

És cert que jo estic a l'únic espectacle que té un famós mag multimèdia com Criss Angel. Això atrau a molta premsa. La meva gran amistat amb ell també crec que ajuda a estar en aquesta situació abans descrita. Total, una estranya i surrealista experiència la que visc que, com a artista em reconforta y enorgulleix. Tot plegat, com a pintor de parets que he estat em fa pensar...Què collons faig jo aquí?!