Donald Trump es va destapar aquesta setmana al Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Suïssa) amenaçant als seus socis de la OTAN: "Podeu dir que sí i us n’estaré molt agraït, o podeu dir que no i ho recordaré". Això és el que va dir respecte a les opcions d’Europa envers Groenlàndia. Membres de la UE interpel·lats a micròfon tancat si estaven alleugerits perquè Trump s’havia allunyat de l’amenaça d’una acció militar van respondre que sí, però que alhora havien detectat un "patró" en la seva manera de tractar-los. "Ho fa amb menyspreu. I encara que aquesta crisi es resolgui, ho recordarem", van reblar.
L’enfocament de Trump sobre el lideratge és bàsicament transaccional. En primer lloc, comença preguntant-se qui té més poder d'influència. Si la resposta és ell, pressiona tan fort i públicament com pot, no només per guanyar, sinó per dominar i extraure'n el màxim benefici. Per a ell, la diplomàcia és l’art d’escanyar. Trump gaudeix utilitzant la immensa força dels Estats Units, construïda al llarg de generacions, com si fos un esport. Va imposar aranzels a Suïssa i després els va apujar fins a nivells desorbitats perquè la presidenta d’aleshores li havia caigut malament. Va gaudir explicant als mitjans com de ràpid els suïssos van acudir a ell implorant una rebaixa. Tot plegat no era una estratègia sinó més aviat una demostració de poder.
L’any passat, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, va comparar Trump, mig en broma, amb un pare que intervé en una baralla al pati d’una escola. I Trump al seu torn ha repetit aquesta frase amb delit, inclòs a Davos. "Em diuen pare". El seu narcisisme és tan exacerbat que fins i tot gaudeix quan li fan la pilota per conveniència. És la seva manera d'entendre que és tan poderós, que la gent ha de fingir admiració per ell. Els europeus no ens ho hauríem de prendre com quelcom personal, és la manera que té Trump de tractar a tothom que percep com a feble.
Un clar exemple és la seva relació amb Ucraïna, un país que ha menystingut i maltractat públicament enfront de les bones paraules dirigides a Rússia, el veritable agressor, simplement perquè Zelenski es va negar a acceptar un estatus de país subordinat als capricis de Moscou (i de Washington). En altres negociacions amb països com Brasil i Sud-àfrica, els ataca ràpidament mostrant el seu desgrat per totes les polítiques que no li semblen bé. D'altra banda, amb la Xina adapta un to diferent, perquè Pequín té prou eines per a infligir dolor a l'economia dels Estats Units. I per descomptat, adora les monarquies dels països àrabs, perquè neden en l'abundància, una variable del poder que entén i respecta.
Aquesta manera de fer és contrària a com ha funcionat el lideratge nord-americà el darrer segle. Els Estats Units han esdevingut la potència dominant al món durant tot aquest temps però, sobretot, perquè els seus dirigents van entendre que això no s'aconsegueix amb la coerció. Es basa en la legitimitat, donant tranquil·litat i cooperant voluntàriament. Tots aquells líders d'aleshores van entendre que el poder és més sostenible quan s'exerceix amb contenció i que té més influència sobre els aliats quan aquests se senten dignificats en comptes d'atemorits.
Un clar exemple fou Franklin Roosevelt. Els Estats Units van ser durant la Segona Guerra Mundial l'arsenal indispensable per a la causa aliada. Sense l'ajuda dels nord-americans, el Regne Unit i la Unió Soviètica haurien perdut la guerra (d'una forma ràpida i cruenta). Roosevelt podria haver convocat Churchill i Stalin a Washington perquè imploressin ajuda. En canvi, tot i estar confinat a una cadira de rodes i molt malalt, va viatjar durant hores fins a Casablanca, Teheran i Ialta per a reunir-se amb ells com a iguals, demostrant com d'important és col·laborar i no menystenir als teus aliats.
Un altre dirigent digne de menció va ser George H. W. Bush observant la caiguda del Mur de Berlín. Els Estats Units acabaven de guanyar la Guerra Freda i Bush hauria pogut presumir-ne. Però tot el contrari, no ho va fer. En les seves declaracions va assegurar que no tenia intenció de "ballar damunt el mur caigut" perquè, en part, no volia apropiar-se d'un moment en què els europeus de l'Est havien conquerit la seva llibertat, així com tampoc va voler humiliar al líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov que ho estava permetent. Bush va entendre que la manera com guanyes importa, i que humiliar un adversari afeblit pot provocar reaccions negatives i acabar amb la pau.
Un nou exemple és la relació amb l'Índia. Durant el darrer quart de segle els Estats Units ha tractat aquest país com un actor mundial important, fins i tot quan encara era una regió molt pobre. Aquest respecte no era un acte de caritat, era una inversió que va ajudar a construir una gran cooperació estratègica entre ambdós països. Trump al seu torn només li interessa el balanç comptable que veu als llibres de comptes. L'economia de l'Índia és molt més petita que la nord-americana, per tant, els Estats Units els poden escanyar imposant aranzels prohibitius. Aquest és el seu art del regateig. Utilitzant les eines de pressió disponibles al teu abast per fer que l'altre pagui el màxim possible, colpejant-lo econòmicament i assenyalant les contusions com a prova d'èxit.
Si bé aquesta manera de funcionar pot servir en una operació immobiliària puntual, no és la manera en com es fonamenten les empreses que perduren en el temps. I molt menys encara quan busques tenir una influència global sostenible. Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han considerat com a estratègicament vitals països com Noruega i Finlàndia, les rutes del mar de la Xina Meridional, el golf Pèrsic i les rutes comercials del Japó, per nomenar-ne alguns. Però en tot aquest temps, els EUA mai han considerat que fos indispensable arribar a una annexió real. S'ha generat confiança i seguretat mitjançant aliances, acords d'accés i diplomàcia avançada.
Groenlàndia forma part d'aquesta tradició. Els Estats Units ja hi tenen una base militar, i la poden ampliar fàcilment mitjançant la cooperació en lloc de la coerció. Tant si Trump aconsegueix la seva "porció de gel" (com ell li agrada dir-ne de Groenlàndia), ja ha aconseguit el que possiblement no volia i que perdurarà més enllà dels titulars. Els ha donat motius per a desconfiar dels EUA. Els aliats continuaran treballant amb Washington, per descomptat, perquè el seu poder és evident. Però hi confiaran menys, es protegiran més i planificaran en silenci un món on els Estats Units ja no exerceix de líder ajudant als altres, sinó més aviat escanyant-los.
Tal com comenten aquests dies diversos líders europeus a Davos, amb la mateixa fredor que Trump destil·la: "Ho recordarem".
