Començaré dient que no traeixo el pacte que diumenge passat es va establir a la Sala La Planeta entre el públic i la dramaturga, directora i actriu uruguaiana Jimena Márquez, de que no transcendís gaire res del que hi va passar en la posada en escena d’El desmontaje, un espectacle que va escriure Márquez en pandèmia, que es va estrenar el 2021 a l’Uruguai i que ja es va veure al FITT (Tarragona) el 2023. El que llegireu aquí sobre la peça ja ha estat dit, publicat o explicat en unes quantes entrevistes per la mateixa creadora, de manera que no hi ha cap filtració (ara se’n diu espòiler) indeguda.
El desmontaje és una obra de teatre en format de conferència, que té contacte amb l’autoficció, però no pertany al gènere, en què la conferenciant és la mateixa Márquez, que aparentment convida a reflexionar sobre el teatre a partir d’un episodi succeït l’any 2004 en l’ambient teatral uruguaià. El succés va consistir en l’aparició d’un tal Dionisos Contreras que, durant una època, irrompia i s’incorporava a la representació en funcions teatrals de manera inopinada en qualsevol de les sales de Montevideo. A partir d’aquest succés, Márquez presenta peces documentals, amb entrevistes al més florit de la professió teatral uruguaiana, analitzant el fenomen. Això seria una sinopsi pròpia del programa de mà.
Ja des de l’inici, la conferenciant Márquez comença a teixir amb molta habilitat els vincles entre aquest succés del 2004, el mite de Dionís i el seu propi relat vital, fins el punt de que el “desmontaje” acaba sent el de la seva pròpia carrera i identitat, personal i com a creadora, si és que es poden destriar. És en això que rau la particularitat d’aquesta peça excepcional, que no s’ocupa tant de construir un relat dictat, sinó de fer visible l’estructura que sustenta el relat, mostrar com es munta i com es desmunta allò que creiem consolidat. Màrquez projecta imatges, alhora que es dirigeix al públic com si es tractés d’un estudi científic o un tribunal. Però això no resta teatralitat, sinó que la potencia: en el que sembla a priori un format de xerrada, es desplega un cos actor que se sotmet al judici del públic i al mateix temps l’atreu a participar d’una vida escènica que ha estat amagada. En aquesta simbiosi entre visió personal i col·lectiva, l’obra esdevé una mena d’homenatge al teatre que no es veu —al darrere del teatre, a la maquinària, als silencis, a l’error, a la glòria quasi amagada.
A la sala, Màrquez apareix com a investigadora del seu propi temps escènic. Amb humor, ironia i força narrativa, va inscrivint els testimonis —reals i enregistrats— que abans comentava, de figures del teatre nacional uruguaià, recollint la veu d’un ecosistema escènic, tot mentre ella mateixa es deixa veure vulnerable. Aquest recull de veus —Marisa Bentancur, César Troncoso, Jorge Bolani o Gabriel Calderón, entre d’altres- crea una mena de cor contemporani que acompanya i contempla de reüll la trajectòria de l’artista des de diversos angles. L’espectacle trenca la convenció tradicional escena-públic i es converteix en espai de confessió i d’interrogació. Es posa en qüestió la necessitat i la utilitat de dedicar-se al teatre i es llancen un bon nombre de preguntes, entre d’altres, què significa pujar a l’escenari? O qui posseeix el poder de decidir qui s’hi dedica i qui no? També llança preguntes sobre la seva identitat com a creadora: “Si jo sóc dramaturga, directora, actriu, però també professora i formadora, quin peu tinc en l’escenari? On acaba el rol i comença la persona?”.
L’obra no és lineal i juga amb el temps, amb capes: el present de la performance, el passat de l’esdeveniment i la memòria, la projecció del mite. Aquesta estructura polifònica reconeix que el teatre no és només el moment que vivim, sinó el que va quedar, el que es va perdre, el que s’evita. El poder de «desmuntar» no és destruir per destruir, sinó alliberar per re-mirar. Per tant, El desmontaje resulta també una lliçó de com acabar amb l’excusa del teatre com a simple entreteniment. És innegable la valentia i el coratge de la creadora, de posar-se en escena una mateixa com a objecte de reflexió i crítica, en un exercici que es pot llegir com un acte de reconciliació amb el passat i les pròpies expectatives. Un punt d’inflexió en la carrera d’aquesta creadora, com ella mateixa ha reconegut públicament en un gran nombre d’ocasions. El públic surt remogut i emocionat d’un espectacle que serà recordat molt temps.
Crítica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium
Fitxa artística
Espectacle:El desmontaje
Espai: Sala La Planeta, 9 de novembre de 2025 (Temporada Alta).
Autoria: Jimena Márquez
Direcció: Luz Viera
Intèrpret: Jimena Márquez
Testimonis: Marisa Bentancur, Jorge Bolani, Gabriel Calderón, Leonor Courtoisie, Andrea Davidovics, Mario Ferreira, Dahiana Méndez, Marianella Morena, Leandro Núñez, Coco Rivero, César Troncoso i Florencia Zabaleta
Il·luminació: Inés Iglesias
Escenografia: Daniela Reneé López
Visuals: Miguel Grompone
Espai sonor: Martín Pissano
Producció: Lucía Etcheverry
