És poc habitual sortir del teatre amb la sensació d’haver assistit a un espectacle excepcional. Quan passa això, aprofiteu per allargar el moment, que és tan poc usual com plaent. Dissabte, a l’Ateneu Popular 9 Barris, en el marc del modest però sucós festival de titelles per adults Ròmbic, que organitza l’Associació de Titellaires de Roquetes amb la complicitat de l’Ateneu, de la Casa Taller Pepe Otal i, des d’aquest any, de la històrica sala de titelles barcelonina La Puntual, un centenar i mig comptat de persones vam formar part del públic d’una veritable demostració de talent, facultats i virtuosisme per part del prestigiós titellaire australià Neville Tranter, establert als Països Baixos i fundador de la companyia Stuffed Puppet Theatre.
Ubú king és el darrer espectacle de Tranter, un titellaire que triga de 3 a 4 anys a bastir les seves peces, en les qual fa gairebé tots els papers de l’auca, dedicant molt temps a la recerca i que va ser el principal referent d’un dels grans titellaires nostrats com Miquel Gallardo (Don Juan, memòria amarga de mi, L’avar o Hamlet). Aquesta peça es tracta d’una adaptació molt lliure de l’Ubu roi d’Alfred Jarry, que segueix el camí de l’obra original, una farsa surrealista, però hi afegeix aspectes que aprofundeixen en la reflexió sobre com s’exerceix el poder i els seus mecanismes i sobre els governants sotmesos a la capacitat alienadora del poder mateix.
El contingut filosòfic de l’espectacle de Tranter és més que notable. La peça de Jarry és una mena de Macbeth estrafet, amb alguna altra pinzellada shakespeariana provinent de Hamlet, de Ricard III o fins i tot del Somni d’una nit d’estiu. L’Ubú-Macbeth de Jarry, així com la seva dona, també són una caricaturització dels dues males peces originals. Els ideats per Jarry són dos cretins, idiotes genuïns –Ubú, n’arriba a ser tant d’idiota que fins i tot conserva una certa ingenuïtat, igualment perillosa-, envoltats també de cretins, arribistes i malànimes. L’objecte de desig de tothom és la corona de Polònia, present a tothora a escena, sobre un pedestal, acompanyada d’un mur amb heures –un castell?- que tanca per darrera l’escena i amb una creu encimbellada al seu punt més alt. Senzill i pràctic.
L’adaptació de Tranter és una veritable meravella, amb una dramatúrgia que ha hagut de ser necessàriament un repte majúscul i que l’artista supera amb nota, adaptant l’obra al seu complex llenguatge artístic –titelles de mida natural-, però de manera que mantingui l’interès, amb un ritme que no decau en cap moment i en què el text esdevé un enfilall de reflexions, cal dir que brillants, sobre el poder. A tot això hi ajuda una figura que no existeix a l’original, però que en la peça de Tranter hi ha de ser per necessitat: Nobody (Ningú), que és el paper que fa el mateix titellaire que, per raons òbvies, sempre és a escena. L’existència de Ningú amplia enormement les capes de lectura possibles de la peça, esdevenint més rica encara de significats que l’original, si és que això és possible.
Es podria dir fins i tot que Nobody és el personatge més rellevant de l’obra, o si més no, està al mateix nivell que els protagonistes, Ubú i Madame Ubú. En el joc d’interdependències que s’estableix entre el manipulador, però també personatge, i les titelles, en tant que ninots inertes, però també personatges, és precisament Nobody el qui fa que tot passi, tot i que és precisament Ningú. Un Ningú que al seu torn no seria ningú sense les titelles. La metàfora està servida i el magí us asseguro que funciona força temps fent càbales sobre la naturalesa i el significat de Ningú, una mena de discret Deus ex machina si això és possible, de fet, com correspon a un titellaire. Ningú, és el fat? La planeta és Ningú? És un instrument del destí, Ningú? És algú, Ningú?
A les virtuts de l’artista australià com a dramaturg i adaptador, cal afegir l’excel·lent construcció de les titelles, veritables caricatures estrafetes dels personatges que representen, que també és seva; el virtuosisme en la manipulació de les titelles projectant-hi les emocions, en el grau i la intensitat justes, però reclamant també l’atenció pel seu personatge per no deixar-lo en segon pla i una capacitat interpretativa que deixa sense parla. Tranter interpreta fins a onze personatges, el Nobody i deu personatges més –tots titelles-: Ubú, Madame Ubú, l’Os, el Capità, Wenceslau rei de Polínia, Bruggelar el seu fill, el Zar i dos camperols pobres, Feste i Bottom. Malgrat que a tots els personatges els dona vida un sol intèrpret, tots tenen una veu característica que el públic identifica al moment, la seva pròpia manera de moure’s i d’expressar-se. Això és indicatiu de l’enorme capacitat de Tranter com a actor, saltant d’un a un altre personatge només col·locant la veu en cada moment d’una manera determinada.
El que té de particular el llenguatge artístic de Tranter, que el fa únic, és que el manipulador i les titelles es situen en el mateix pla i estan tots subjectes a les regles de la interpretació. Això vol dir que el titellaire -en cap cas un ventríloc-, no treballa a les fosques i es preocupa només de projectar a través de la titella, que ja deu ser complicat, sinó que, a més d’interpretar el seu propi paper, també dota de vida i de veu les titelles per tal que facin el seu, els dona les rèpliques i també fa que interactuïn entre elles, fent escenes de fins a tres personatges, però amb un sol intèrpret de carn i ossos a escena. Aquestes escenes de tres les juga de manera meravellosa, utilitzant Nobody com a àrbitre involuntari per accentuar-ne la comicitat amb diàlegs absurds. Pel que fa a la tècnica, la font del so, de la veu, sempre és la mateixa, el titellaire mou la boca quan parla a vista de públic, però aquest, gràcies a la perícia del manipulador, ja ha entrat en la convenció des del primer instant i li atribueix a cada personatge, inclòs el titellaire, la seva pròpia veu i caràcter. Veure com ho fa Tranter, la solvència i aparent facilitat amb què ho fa, per no parlar de la ingent despesa física, la capacitat que té de concentració per dur a terme la dissociació mental necessària per a que funcioni és una experiència fascinant. Apunteu-vos-ho per si torna, que xalareu de valent. Apunteu-vos també el festival Ròmbic, que el proper any celebrarà la novena edició.
Crònica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium.
Concepte i interpretació: Neville Tranter.
Assistència artística i tècnica: Wim Sitvast.
Sala i data: Festival Ròmbic, Ateneu Popular 9 Barris, 23 d'abril de 2022.
