Era acabar els postres d’aquell sopar de retrobament amb la parella, amics o família –sempre en petit comitè, que les normes les intentem complir per absurdes que semblin- i que et fessin fora a corre-cuita de la taula on t’havies apalancat.
Perquè, es clar, tots sabem que l’únic que s’ha mantingut intacte d’entre totes les mutacions de la covid al llarg de ja gairebé dos anys, és que té predilecció per les hores nocturnes. La seva variant espanyola –i aquesta costum tan arrelada de dormir durant el dia- ha fet que durant la jornada, mentre es celebraven simposis polítics, manifestacions multitudinàries, jornades de convivència i altres mandangues institucionals vàries, el virus estigués endormiscat i refugiat a la seva cova.
Això sí, al començar a caure el sol... ai, las! Llavors la bèstia es torna agressiva, desfermada i extremadament contagiosa.
I la jovenalla d’aquest país, que té molts defectes però de burros no en tenen ni un pèl, van assumir de seguida que les decisions arbitràries i incoherents no feien per a ells, de manera que van portar a la pràctica una desobediència –previsible- de manual. Com a bons adolescents, han estat organitzant al llarg de tot l’estiu esdeveniments festius diversos (segueixo immersa en l’apassionant debat lingüístic sobre la terminologia nostrada per a dir botellón) amb resultats diversos, alguns d’ells tan condemnables com la violència als carrers de Barcelona, però amb un denominador comú: la necessitat de que s’escolti els joves.
Convivim amb un col·lectiu que té veu –però no vot- pròpia, i a qui no s’escolta. De manera sistemàtica i arrelada es menysprea i s’arraconen els i les adolescents i joves i les seves necessitats, limitant el seu espai de participació ciutadana als centres i entitats juvenils, com si un a assemblea participativa fos la solució a res, o la solució a tot.
I, estimats lectors, sí: l’oci nocturn fa molts mesos que hauria d’estar obert. No només per a donar una resposta a tot el jovent que així n’ha manifestat la necessitat, sinó com a eina de control d’aforament i mesures sanitàries que inequívocament han d’ajudar al control de la pandèmia –i d’altres situacions que s’han observat als carrers de les ciutats-, i que el sector ha explicat en incomptables ocasions que estan capacitats per a fer.
Celebro la mesura de l’obertura de l’oci nocturn. Tenim una classe política que reacciona tard i malament, i sempre sota pressió.
Amb aquesta flexibilització de les mesures a l’oci nocturn, però, se’m desperta un altre interrogant: té sentit mantenir altres col·lectius tan o més sensibles, com pot ser la infància, amb les mateixes mesures de restricció que a l’inici de la pandèmia?
Podem anar a torrar-nos com animals a qualsevol discoteca, però els infants de 6 a 12 anys han de seguir anant amb mascareta a l’aula malgrat estar amb el seu grup bombolla?
Potser serà hora d’animar a les criatures a cremar contenidors si aquesta és l’única manera que té el nostre govern de sensibilitzar-se amb les necessitats de la seva ciutadania.
