Recordo, quan era petita, que sortia de casa sola i me n’anava a buscar la meva amiga a casa seva. No, no ens havíem enviat 300 whatsapps dos dies abans per decidir quin dia i a quina hora exacta quedaríem; tampoc cancel·làvem la trobada cinc minuts abans perquè ens feia mandra quedar a l’últim minut i preferíem fer-nos selfies retocades i Tik Toks aparentant ser noies segures de nosaltres mateixes, no, simplement anava a casa de la meva amiga; obria la porta de casa seva SENSE TRUCAR EL TIMBRE! (la porta sempre era oberta); saludava la seva família; si estava berenant, la seva mare m’oferia berenar, i tot seguit ens n’anàvem juntes a jugar a la seva habitació o al carrer.
Sí, soles, sense guardaespatlles ni mòbils ni un microxip injectat al nostre clatell. Jugàvem sense pantalles, sense mòbils, no sabíem ni què eren ni teníem gens d’interès a saber-ho. Agafàvem objectes i, amb la nostra imaginació, els donàvem un significat temporal per traslladar-nos a mons inexistents durant unes hores. No necessitàvem que algú ens digués a través d’una pantalla el que havíem de desitjar, tot el contrari, nosaltres donàvem vida als nostres desitjos amb la nostra imaginació. Nosaltres controlàvem la realitat.
Ara és la realitat qui ens controla a nosaltres. Abans érem nens actius, ara els nens són passius, s’empassen tot el que els arriba i es pensen que són ells els que decideixen. Les pantalles els dicten com han de ser, com han de pensar, què els ha d’agradar, com s’han de vestir i, el més trist de tot, és que es converteixen en objectes sexuals des de ben petits creient que això els fa ser persones més segures d’elles mateixes i més obertes de ment. Em faig farts de veure nens i nenes erotitzats a les xarxes socials que només estan pendents de tenir els llavis més gruixuts, els pits i els culs més grossos, la cintura més prima, els cossos més musculats i tot per agradar i ser acceptats en una societat sense valors.
Em sembla molt bé que els pares no vulguin deixar de banda la seva vida i vulguin seguir treballant i fent la vida que feien abans de tenir fills, però qui paga tot això són els seus fills, que s’eduquen amb pantalles perquè els pares no són mai a casa i quan hi són estan ocupats amb les xarxes socials i fent-los fotos per penjar-les a Instagram. En aquesta vida no es pot tenir tot, tota decisió implica renunciar alguna cosa.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
