Amb els primers acords de la Traviata de Verdi omplint ahir l'Auditori del Festival Castell de Peralada ja s'ensumava quelcom diferent en l'ambient. La sortida en escena d'Ekaterina Bakanova, abillada amb uns pantalons negres -"Flora, amici, la notte che resta"- i una brusa morada -"d'altre gioie qui fate brillar"- va començar a incomodar a alguns dels presents -"Fra le tazze più viva è la festa"- que encara no sabien que assistien a una versió moderna on l'apoderament de la dona era present a cada compàs.
Estava clar que, per Paco Azorín, la Violetta que es presentava damunt l'escenari seria qualsevol cosa menys extraviada. Bakanova, en un exercici vocal de gran exigència, va dominar l'escenari i malgrat la seva era una mort anunciada, guanyava força a mesura que transcorria la dramatúrgia. El seu fou un personatge que, a més de lluitar contra els convencionalismes de la societat de mitjans del segle XIX i la mort, ahir també va fer front als prejudicis de la societat actual. Entre el públic més adult es veien culs inquiets, mirades de sorpresa i reprovació.
Més enllà de l'apoderada Violetta damunt l'escenari també s'hi van veure dones amb malles, transparències, vestits ajustats i escenes lèsbiques. No només això, la interpretació de "Di Madride noi siam mattadori" en el segon acte va traslladar al públic a una guerra de sexes al més pur estil "West Side Story", amb les dones a una banda donant cops de pit mentre els homes, a l'altre, donaven cops de pelvis.
L'escenografia (que es va construir a la comarca en conjunt amb el vestuari) gaudia d'una gran versatilitat. Passava de sala de festes amb unes grans taules de billar al primer acte, per transformar-se en una paret al segon des d'on es despenjaven d'altres membres del repartiment per a espiar l'avenç de la tragèdia. René Barbera com a Alfred Germont i Quinn Kesley en el paper de Giorgio Germont tancaven la quadratura del cercle en aquesta poderosa versió de la Traviata on també cal fer menció especial a Nora Laredo en el paper de nena, que va aguantar estoicament aquesta producció de tres hores que va acabar a la una de la matinada.
L'única nota negativa ha de recaure en la sobretitulació de l'òpera que per motius escenogràfics van haver de situar les pantalles als laterals de l'escenari, fent impossible seguir el text i l'acció amb facilitat. Tanmateix la Traviata és àmpliament popular i no es feia indispensable.
Amb tot, una pantalla situada a la part posterior de l'escena imprimia, de tant en tant, frases amb alta càrrega social que en alguns casos tenien més força que el mateix text de l'obra. Una d'elles resava "Encara que el perdó existeixi, els homes no tenen cap dret a trepitjar les flors".
La Traviata repeteix demà a les deu de la nit amb algunes entrades encara a la venda.
