El Gran Teatre del Liceu estrena l’exitosa producció de la English National Opera (ENO) Kàtia Kabànova, de Leoš Janáček, un dels títols més sòrdids del seu catàleg operístic i una de les obres que millor retraten la voluntat d’alliberament d’una dona. El director d’escena nord-americà David Alden potencia en aquesta producció “l’impressionant combinació de cor i ràbia que Janáček imprimia a les seves òperes” mentre que el mestre Josep Pons s’enfronta al llenguatge rapsòdic del compositor txec i a una peça amb un alt contingut teatral i una gran riquesa en la instrumentació. Una de les millors cantactrius del moment, la nord-americana Patricia Racette, encarna Kàtia Kabànova, acompanyada d’un repartiment de luxe format pel tenor austríac Nikolai Schukoff i la mezzosoprano anglesa Rosie Aldridge, entre d’altres.
El mestre Josep Pons dirigeix una òpera que destaca per un gran poder orquestral i un llenguatge molt propi de Janáček, un llenguatge rapsòdic. En paraules del propi Pons, “el text és fonamental i s’interpreta com si fos un gran recitatiu, pràcticament sense presència d’àries. Tens la impressió que l’orquestra i les veus connecten quasi per miracle!”.
Convençut que Janáček és un dels millors regals per a un director d’escena, David Alden assegura que la música que trobem a Kàtia Kabànova és tan bella com ho pot ser la de Puccini i tan dura i intensa com la de Beethoven. “Una combinació entre cor i ràbia que destaca pels seus personatges increïblement complicats”. Per a Alden, el compositor txec “aporta una mica del passat romàntic a la seva música i les seves històries però no deixa de ser una criatura de la primerenca època freudiana, fet que el va fer encarar-se profundament a la psicologia de la gent, especialment de les dones, amb les quals té una afinitat especial a l’hora d’abordar personatges”.
Kàtia Kabànova ha esdevingut una referència de l’alliberament de la dona. El microcosmos de la nostra protagonista i el seu destí són víctimes de Marfa Kabànova, la seva sogra cruel, i que fa de reflex del macrocosmos, el de la condició humana, retratada per Janáček en la seva òpera més pessimista. En paraules del mestre Pons, “Kàtia està ofegada en aquest món i intenta viure com pot... sent enveja dels ocells perquè poden volar lliurement. Però quan acaba exercint aquesta llibertat i sent infidel al seu marit, la seva moralitat no li permet mantenir-ho en secret i ho acaba confessant; i es llança al riu”.
Els tres actes de Kàtia Kabànova segueixen el llibret del mateix compositor, inspirat en La tempesta del dramaturg rus Aleksandr Ostrovski (1823-1886). Estructurada en tres actes i sis quadres (dos per cada acte), la simetria de l’òpera també es tradueix en el temps de les seves parts: cada acte dura aproximadament mitja hora, de manera que l’equilibri és perfecte. Aquesta òpera es va estrenar al Teatre Mahen de Brno el 23 de novembre de 1921. Al Liceu va arribar l’1 de febrer de 1973, eren les primeres funcions que es feien a l’Estat espanyol. La temporada 2001/02 tornaria al coliseu barcelonès, on s’ha representat un total de 9 vegades.
Activitats complementàries
Pigment Gallery ens acosta una nova exposició al Balcó Foyer. Les tres artistes que participen d’aquesta mostra, Anne Kuhn, Marta Fàbregas i Adalina Coromines, aborden diferents aspectes relacionats amb l’alliberament de la dona i del personatge que ens ocupa. Kàtia Kabànova.
L'estrena tindrà lloc el dijous 8 de novembre a les vuit del vespre.
