La celebració Fita 90’ s’ha acabat, però aquest 2017 Domènec Fita, que va complir els noranta el passat mes d’agost, no ha deixat de crear. En una nova exposició, ‘Sinònims’, a la seu de la Fundació Fita, situada la Casa de Cultura de Girona, es podran veure fins el 30 d’abril les seves últimes obres. Es tracta de cinc sèries de pintura abstracte, que porten per títol Sadoll, Clar, Replec, Lapse i Rampell, respectivament. L’acte, que comptarà amb la intervenció de Fita i del director de la mostra Kim Bover, tindrà lloc el dimarts 13 de març a la tarda, després de la presentació, a la mateixa seu de la Fundació, de l’última publicació de la Revista de Girona, prevista a dos quarts de set.
L’exposició té un caràcter reivindicatiu. El primer acte de Fita 90’, la inauguració de la primera mostra al Museu d’Art de Girona, va coincidir amb la proclamació de la República, el 27 d’octubre. Fita va celebrar que la seva fos la primera exposició de la nova República. Tot i això, els dies següents es van haver de suspendre les inauguracions de les mostres al Centre Cultural de la Mercè i a la Fundació Valvi. En aquesta mateixa línia, el director de l’exposició, Kim Bover, explica el perquè de ‘Sinònims’, després de la celebració de Fita 90’: “Els darrers mesos, amb el país totalment intervingut, la repressió ha anat augmentant fins a punts inimaginables, com la retirada d’obra artística en una de les exposicions de més relleu en el territori espanyol, ARCO 2018, a Madrid. És en aquest punt on Fita i la direcció de l’exposició, indignats pel que està succeint, estableixen una relació directa entre els títols de l’obra que s’exposa, els seus sinònims i el seu significat, en relació als fets que el poble, el nostre país, pateix”.
No obstant això, també s’han recuperat obres més antigues, que tenen missatges encara vigents, com una pintura del poble de la Roca de la vall de Camprodon, que data de 1979, l’any que es va aprovar l’Estatut de Sau, on apareix escrita la paraula “sí” i un “visca Catalunya”. La mostra, amb tot, denuncia la limitació de la llibertat d’expressió dels ciutadans i dels artistes, el tornar a enrere cap a un temps que ja es creia superat. Amb paraules de Fita: “Un dictador que de ben jovenet amb les seves arts i manyes em va fer plorar, en haver de cantar amb el braç enlaire i dret dalt d’una cadira un himne imposat”.
