Santi Vila retrata en un assaig el seu fracàs com a mediador del Procés

Descriu els seus intents per resoldre els confictes entre Generalitat i Estat

Santi Vila publicarà demà el seu darrer assaig sota el títol "D'herois i traïdors" (editorial Pòrtic), on narra en diversos passatges els seus intents per intentar posar fi al conflicte obert entre la Generalitat i l'Estat pel Procés. El militant del PDeCAT i exconseller dels governs de Mas i Puigdemont, es presenta a si mateix com l'home xarnera i centralista dins l'espectre polític, en un llibre testimonial on desgrana com va viure la polèmica des de dins.

En un capítol anomenat "La setmana tràgica" explica la seva estèril tasca de mediador entre Madrid i la Generalitat per evitar l'aplicació de l'article 155 mitjançant l'avançament d'eleccions autonòmiques. El text transcriu les converses que va mantenir amb el lehendakari Urkullu amb qui va treballar de cadena d'engranatge entre ell i Rajoy arribant a un suposat acord que va saltar pels aires el 26 d'octubre.

Amb tot, Vila no perd l'ocasió en el seu llibre per a comparar-se a si mateix a el Quixot, Tirant lo Blanc o Càndid de Voltaire, entre d'altres o bé per explicar com a la cel·la de la presó, va passar el temps llegint Oscar Wilde.

Vila desencadenat

Malgrat el figuerenc assegura que ha escrit l'assaig sense "rancúnia" ni "venjança", aprofita per carregar les tintes contra companys de partit. Qui s'emporta la pitjor part és la republicana Marta Rovira, la qual descriu com una dona "intensa, irascible i fanatitzada". No només això, més tard la ridiculitza quan Puigdemont va anunciar la seva intenció d'avançar les eleccions el 26 d'octubre; "Marta Rovira (...) entre sanglots, llàgrimes i udols va parlar de decepció, desconfiança i, fins i tot, de traïció".

Vila també considera que la llista de Junts pel Sí estava plena de persones sobreres, com per exemple Muriel Casals, Carme Forcadell, Lluís Llach, Eduardo Reyes o Germà Bel. En definitiva tots aquells independents que provenien de les associacions independentistes. "Al final la candidatura va quedar prenyada d'aquest argument populista, incorporant a les llistes electorals ciutadans de la societat civil, és a dir, cantants, acadèmics i escriptors i marginant en conseqüència els polítics, considerats despectivament , com va ser el meu cas". Amb tot, "la sobreabundància de perfils idealistes i el dèficit de pragmàtics van ser la combinació perfecta per desfermar la tempesta", assegura Vila que, no content, també confessa com "va ser perjudicial el pes excessiu d'alcaldes i regidors en el grup parlamentari".

L'exconseller també assenyala el suposat baix nivell dels seus companys quan juntament amb Carles Mundó escoltaven les intervencions dels diputats que eren "per llogar-hi cadires" i que els feien "ruboritzar a tots dos" segons explica.

"Junqueras, seràs president"

Un dels passatges més sorprenents és quan Vila narra la seva trobada amb Junqueras en un banc de la capella del Palau el 24 d'octubre de 2017. L'aleshores conseller explica al republicà com encapçalarà el PDeCAT en unes suposades eleccions i l'ajudarà en la investidura.

"El més probable és que m'escullin com a candidat a la presidència pel PDeCAT. Si és així, tal i com han anat les coses, intentaré posar-t'ho difícil, però és bastant inevitable que guanyeu les eleccions. Tot i que hauré d'assumir els costos polítics de tornar el meu partit al centre. Ajuda en Puigdemont, ara, i després fem una campanya neta i honesta (...) t'asseguro que tindràs el nostre vot favorable per a la investidura. (...) Oriol, si no fem el burro d'aquí tres mesos seràs president!".

Víctima dels fanàtics

Malgrat no conté un capítol específic, Santi Vila aprofita l'assaig per enumerar les nombroses vegades que diu haver set víctima dels "fanàtics del procés" mitjançant insults i vexacions a les xarxes socials i també al carrer. Després de la seva nit a presó perquè no va poder pagar la fiança a temps, comenta com "una senyora d'uns cinquanta anys llargs, vestida reglamentàriament amb el llaç i la bufanda grocs, em va començar a increpar des del cotxe, aturat al semàfor [d'un carrer de Barcelona], " mentre acte seguit un motorista es va aturar al seu costat i es va afegir a l'esbroncada però, aquest cop, per a defensar-lo: "I vosaltres què, colla de beneits, on ens heu portat eh?".

Més endavant també comenta com un grup d'universitaris el van increpar als Ferrocarrils de la Generalitat, "uns joves que haurien de tenir l'ambició de convertir-se en els millors metges o enginyers, de fer de la seva ciutat la capital del Mediterrani i l'enveja del món, vivien excitats jugant a una revolució decimonònica que incloïa els seus herois i els seus traïdors".