Catalunya, una comunitat històricament marcada per la migració, afronta avui una contradicció difícil de sostenir: suporta una part decisiva de la pressió demogràfica i social, però continua depenent de l’Estat per resoldre els principals expedients d’estrangeria. La Generalitat gestiona la primera acollida, la integració i nombrosos serveis socials, tot i que no té capacitat per decidir sobre bona part de la documentació que determina la vida quotidiana dels migrants.
Les dades són eloqüents. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població catalana va arribar als 8.210.710 habitants l’1 de gener de 2026. El creixement natural és negatiu a la major part del territori i la immigració internacional sosté l’augment demogràfic. Els estrangers ja representaven el 18,7 % de la població a començaments de 2025. Durant la regularització extraordinària de 2026, Catalunya va encapçalar el país amb 257.000 sol·licituds, davant de les 202.000 de Madrid i les 167.000 de la Comunitat Valenciana.
El conflicte entre Barcelona i Madrid ha deixat de ser una simple disputa pressupostària. L’article 149.1.2 de la Constitució atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, estrangeria i dret d’asil. Alhora, l’Estatut d’Autonomia reconeix a la Generalitat competències en matèria de primera acollida i integració. Aquesta divisió obliga Catalunya a atendre les conseqüències socials d’unes decisions administratives que continua prenent el Govern central.
El març de 2025, els grups parlamentaris Socialista i Junts van registrar una proposició de llei orgànica basada en l’article 150.2 de la Constitució. El text plantejava delegar a Catalunya la tramitació de les autoritzacions de residència i treball, la gestió dels centres d’internament d’estrangers, determinades funcions dels Mossos d’Esquadra en ports i aeroports i la planificació de les contractacions en origen. Encara no es tractava d’una transferència efectiva, sinó d’un projecte que havia de superar la tramitació parlamentària.
L’avenç va quedar bloquejat el 23 de setembre de 2025. El Congrés va rebutjar fins i tot prendre en consideració la proposta per 177 vots en contra i 173 a favor. El PP i Vox van qüestionar-ne l’encaix constitucional, mentre que Podem i altres sectors de l’esquerra van criticar el llenguatge de l’exposició de motius en relació amb els valors cívics, els coneixements lingüístics i la integració cultural. La conseqüència jurídica va ser inequívoca: cap d’aquelles competències no va arribar a ser delegada.
A la primavera de 2026, el Govern va posar en marxa una regularització extraordinària que va rebre 1.174.978 sol·licituds a tot Espanya. Més de 600.000 expedients havien estat admesos a tràmit en concloure la primera fase, cosa que permetia als seus titulars residir i treballar provisionalment. No existeix, per tant, el buit legal absolut denunciat per alguns sectors. Tanmateix, el volum de sol·licituds ha posat a prova una estructura administrativa centralitzada, mentre que les comunitats i els ajuntaments han d’absorbir la pressió en matèria d’habitatge, sanitat, educació i serveis socials.
La qüestió documental és especialment sensible per als ucraïnesos. Espanya ha prorrogat automàticament fins al 4 de març de 2027 la validesa de les targetes expedides a les persones que tenen protecció temporal. Aquest règim continua garantint l’accés a la residència, el treball, l’assistència sanitària i l’educació. Les Instruccions SEM 2/2026 no obliguen a abandonar immediatament aquesta protecció, sinó que obren vies voluntàries per accedir a autoritzacions ordinàries de residència, arrelament o treball.
El problema apareix quan una persona decideix fer aquesta transició. Cada autorització exigeix complir els seus propis requisits i, en molts casos, presentar un passaport, un títol de viatge o una cèdula d’inscripció en vigor. Per a determinats homes ucraïnesos d’entre 18 i 60 anys, la verificació de les seves dades militars pot provocar retards o dificultats consulars. Però no és jurídicament correcte afirmar que tots hagin de tornar a Ucraïna o que renovar el passaport impliqui automàticament ser enviats al front: des de l’abril de 2025, les autoritats ucraïneses permeten tramitar passaports a l’estranger sense presentar físicament el document militar, tot i que les dades es verifiquen electrònicament.
Tampoc es pot sostenir que a Espanya regeixi una regla absoluta segons la qual «sense passaport, no hi ha estatus». La normativa admet, segons el procediment, títols de viatge i cèdules d’inscripció, i els beneficiaris de protecció temporal poden sol·licitar un títol de viatge espanyol quan justifiquin la necessitat de sortir del país i no disposin de passaport. El veritable risc rau en l’aplicació desigual d’aquestes alternatives i en el fet que la transició posterior a 2027 arribi sense un protocol prou clar.
Una gestió més pròxima podria ajudar a coordinar l’empadronament, l’ocupació, la formació, l’habitatge i l’assistència social. Tanmateix, mentre no existeixi una delegació aprovada mitjançant una llei orgànica, la Generalitat no pot substituir per si sola els documents exigits per la normativa estatal. La solució no passa per ignorar la llei, sinó per garantir que cap persona integrada no quedi en situació irregular a causa d’obstacles documentals aliens a la seva voluntat.
També convé precisar l’abast de la jurisprudència espanyola. El 20 de febrer de 2025, l’Audiència Nacional va declarar improcedent l’extradició d’un ciutadà ucraïnès acusat de facilitar, a canvi de 4.800 dòlars, la sortida clandestina d’homes cap a Moldàvia. El tribunal no va afirmar que totes les reclamacions ucraïneses fossin polítiques ni va reconèixer un dret general a eludir la mobilització. Va rebutjar aquella extradició perquè els fets no complien el requisit de doble incriminació: ajudar un nacional a sortir del seu propi país en aquelles circumstàncies no tenia un equivalent penal suficient a Espanya.
Aquella interlocutòria no va concedir asil ni va crear una immunitat general davant de futures extradicions. Sí que va mostrar una realitat més profunda: la protecció judicial i la documentació administrativa funcionen en plans diferents. Un tribunal pot rebutjar una extradició concreta mentre una oficina d’estrangeria continua exigint documents que aquella mateixa persona té dificultats per obtenir.
Aquí rau el veritable desafiament. Catalunya té experiència, serveis i capacitat per construir un model d’integració més pròxim, però continua limitada per una arquitectura administrativa que separa les decisions sobre la documentació de les seves conseqüències humanes. Si Madrid vol conservar aquestes competències, també ha de garantir respostes àgils, alternatives documentals reals i una coordinació que impedeixi convertir la legalitat en una trampa burocràtica.
