Un estudi liderat pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) proposa un nou mètode senzill per avaluar l’estat dels ecosistemes rocosos litorals del Mediterrani: monitorar els halos de pastura, els cercles de roca sense vegetació que deixen els eriçons de mar quan s’alimenten. Incorporar aquest indicador permetria anticipar processos de degradació, prioritzar zones vulnerables i millorar la gestió dels espais marins somers.
La recerca, publicada a la revista Ecology, ha analitzat 1.211 halos en 31 punts de la Mediterrània occidental. Els eriçons, herbívors, creen aquests anells erms en consumir reiteradament les algues dels fons rocosos. La mida dels cercles reflecteix la vulnerabilitat de la vegetació a la sobrepastura, fet que els converteix en un indicador fiable i fàcil d’aplicar per mesurar la salut d’aquests hàbitats.
Mario Minguito-Frutos, investigador de l’Ifremer i autor principal de l’estudi, assenyala que “El que podríem interpretar com un simple tros de roca nua és, en realitat, un termòmetre ecològic. La mida d’aquest cercle ens revela fins a quin punt l’ecosistema és vulnerable a l’arribada d’herbívors”. L’investigador recorda que la pèrdua de vegetació comporta una caiguda de la biodiversitat associada i dels serveis ecosistèmics, com la millora de la qualitat de l’aigua.
Els resultats mostren que la mida dels halos depèn de factors endògens (espècie i mida de l’eriçó) i exògens (profunditat o nutrients). Els anells són més grans en fons profunds, en zones pobres en nutrients, on abunden garotes de mida gran i allà on prolifera Arbacia lixula (garota negra), que genera halos de 25–30 cm de radi, aproximadament el doble que els de Paracentrotus lividus (eriçó comú). L’estudi també indica que els halos creixen en àrees sense protecció ambiental.
Reserves marines i paper dels depredadors
La comparació entre zones protegides i no protegides evidencia diferències clares: a les primeres, els halos són més petits, cosa que confirma l’efecte positiu de la regulació de la pesca i de les mesures de conservació sobre la recuperació de la vegetació. Teresa Alcoverro, investigadora del CEAB-CSIC i coautora, destaca que “Quan hi ha peixos que mengen garotes, la població es manté sota control i les que queden pasturen menys. És l’efecte del que anomenem ‘paisatge de la por’”.
L’equip subratlla la urgència de conèixer i protegir aquests ecosistemes al Mediterrani, una de les regions més afectades pel canvi global i els impactes humans.
Altres herbívors i pressió creixent
La sobrepastura no depèn només de les garotes. Un estudi recent del mateix equip, publicat a Scientific Reports, descriu una estratègia de peixos herbívors tropicals arribats al Mediterrani: infiltrar-se en bancs d’espècies autòctones per alimentar-se durant més temps i amb menys risc. Aquest fenomen incrementa el pasturatge global i accelera la degradació d’hàbitats vulnerables, com els boscos marins.
Segons els autors, incorporar el seguiment dels halos de pastura com a indicador pot ajudar a detectar a temps aquests processos i a orientar decisions de gestió per preservar els fons rocosos mediterranis.
