El Festival Castell de Peralada va acollir ahir al Celler Perelada una de les propostes més trencadores i arriscades de la seva programació, combinant innovació artística, tecnologia i una posada en escena que va transformar l’espai en un laboratori sensorial. Amb una durada de 50 minuts, el programa doble format per ‘La Nature dans le Miroir’, de Cathy van Eck, i ‘Opera (Forse)’, de Francesco Filidei, va deixar el públic entre perplex i fascinat. El que podia semblar una improvisació desordenada es va revelar com una coreografia meticulosament estructurada, d’una gran dificultat interpretativa.
L’espai escollit no va ser només un contenidor escènic, sinó part essencial de l’experiència. La primera peça, ‘La Nature dans le Miroir’, va fusionar moviment corporal, paisatge sonor i tecnologia. Els intèrprets, mitjançant sensors incorporats al cos, generaven sons en directe que dialogaven amb els sons naturals de l’entorn: els xiscles dels falciots, el vol de les cigonyes, l’eco subtil entre les parets del celler. La simbiosi entre el so artificial i el so natural va ser sorprenentment orgànica, creant una atmosfera quasi hipnòtica.
La proposta de Van Eck convida a reflexionar sobre la mirada humana cap a la natura i com aquesta és alterada pel simple fet de voler capturar-la. Els músics esdevenen mediadors d’aquest canvi: no toquen, sinó que són tocats pel seu propi gest, en una inversió del rol tradicional entre instrument i intèrpret. Amb una clara voluntat crítica i poètica, l’obra mostra com la intervenció humana transforma el paisatge, i com la frontera entre allò natural i allò artificial s’esvaeix. Al final, els músics imiten el vol dels ocells amb un mirall, fent palesa la idea que allò observat i qui observa ja són una sola cosa.
La segona part de la vetllada va presentar ‘Opera (Forse)’, una suite de vuit escenes per a sis percussionistes i una narradora. En contrast amb la densitat filosòfica de la primera peça, aquesta segona proposta es va decantar cap a la sàtira i la paròdia. El compositor italià Francesco Filidei i el poeta Pierre Senges articulen un relat on l’òpera es descompon i es reconstrueix amb una barreja de ritmes, objectes sonors i una bona dosi d’humor absurd.
Els músics van desplegar una microdramaturgia en què copes de vidre, aigua, carraques i xiulets substituïen els instruments tradicionals. La narradora Agnès Busquets, amb la seva ironia característica, va conduir una història d’amor entre una polla d’aigua i un mújol amb un estil entre poètic i grotesc, provocant les rialles del públic. Tot plegat va trencar amb la solemnitat de l’òpera convencional i va portar l’audiència cap a una forma de teatre musical expandit, on el límit entre disciplines es dilueix.
El públic, que inicialment no sabia ben bé què esperar, va sortir commogut i sorprès, després d’un viatge sensorial intens i revelador. Si bé alguns assistents podien sentir-se desorientats davant d’una proposta tan poc convencional, l’impacte emocional i estètic va ser indiscutible. L’espectacle va demostrar que la contemporaneïtat, quan es presenta amb rigor i ambició, pot ser una porta d’entrada a una nova manera de sentir l’art.
