Una punta de fletxa de sílex clavada en una costella d’un ésser adult és la troballa més destacada que s’ha localitzat en la darrera campanya arqueològica al jaciment del Roc de les Orenetes a Queralbs (Ripollès). Segons els investigadors de l’IPHES, constitueix una prova “directa i excepcional” de violència interpersonal ocorreguda fa més de 4.000 anys al Pirineu català. El projectil, disparat per l’esquena i encara incrustat a l’os, mostra signes de regeneració òssia, fet que indica que l’individu va sobreviure un temps després de l’impacte. Aquest jaciment prehistòric és un sepulcre col·lectiu situat a més de 1.800 metres d’altitud amb més de 60 individus enterrats, probablement de la mateixa comunitat.
L’any 2024 ja es van publicar estudis sobre la “violència recurrent” entre els individus recuperats a Roc de les Orenetes: marques de tall compatibles amb l’ús de destrals i dagues, i fractures òssies intencionades, uns indicis que apuntaven a enfrontaments violents. També s’havien recuperat 5 puntes de fletxa (4 de sílex i 1 d’os) com les utilitzades amb arcs, però la seva relació amb els cossos enterrats no era clara: els investigadors es preguntaven si formaven part del ritual funerari o eren lesions intencionades.
Amb aquesta nova troballa s’ha fet un salt qualitatiu: es demostra de forma directa un conflicte interpersonal entre les primeres comunitats ramaderes del Pirineu. “Ja no hi ha lloc per als dubtes”, assegura a l’ACN el doctor Miguel Ángel Moreno, professor d’Osteoarqueologia a la Universitat d’Edimburg (Escòcia) i l’encarregat d’analitzar les restes. Explica que en el moment de treure la costella ja van veure que tenia “enganxada alguna cosa estranya”. I no va ser fins que la van netejar bé i analitzar amb més detall al laboratori quan van veure que es tractava realment d’una fletxa de sílex incrustada a una costella d’un ésser adult -no se sap encara si home o dona-.
Es tracta d’una fletxa incrustada, idèntica a d’altres del mateix jaciment, que va penetrar per l’esquena de l’individu. Segons Moreno, “la trajectòria indica que el tret es va fer per l’esquena. La punta es va quedar clavada i l’os va començar a regenerar-se al voltant. Ara podrem estudiar la força de l’impacte, el tipus d’arma emprada i la posició de l’atacant i de la víctima”.
Viure amb la fletxa clavada
La “raresa” de la troballa rau en el fet que l’individu va sobreviure un temps -segurament mesos- amb la fletxa a la costella-. “Estem molt contents perquè és bastant excepcional”, assegura Moreno, que afegeix que la troballa els permetrà ampliar els estudis ja existents i obrir ara noves línies d’investigació sobre les cures i supervivència dels individus d’aquella comunitat de fa més de 4.000 anys.
“Tenint en compte la posició i la trajectòria de la fletxa, aquesta podria haver causat la mort en dos moments: o bé en el moment de l’impacte, per dessagnament o afectació pulmonar (per exemple, un pneumotòrax), o bé poc després, per infecció”, explica Carlos Tornero. “Si l’impacte va ser net i la punta va quedar encapsulada entre les costelles, i si es va superar la infecció, l’individu podria haver sobreviscut i la fletxa no hauria estat la causa directa de la mort. Aquest és el tipus de qüestió que ara abordarem amb estudis detallats”, afegeix.
Actualment, el fragment s’està analitzant per microtomografia de raigs X al Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH), a Burgos, i posteriorment serà examinat a nivell químic, genòmic i proteòmic en centres especialitzats de Barcelona i dels Estats Units.
Membres d’una comunitat adaptada a la muntanya
L’estudi dels ossos apunta a una comunitat ben adaptada a les condicions del medi pirinenc: esquelets robustos, insercions musculars marcades i signes d’una gran activitat física. Tot plegat suggereix un estil de vida “exigent, lligat al pasturatge i a l’aprofitament dels recursos d’alta muntanya”. Els vincles entre els membres de la comunitat i amb el territori eren molt forts, com ho demostra el fet que la cova fos utilitzada com a lloc d’enterrament durant generacions. Es creu que no vivien gaire lluny i els anàlisis fets també indiquen que la seva alimentació era sobretot d’origen animal.
Les marques de violència demostren que vivien en un entorn bastant “convuls”: grups no gaire grans, que podien competir a les valls properes pels recursos d’animals que hi havia. I com a exemple de violència extrema també van documentar a l’anterior estudi un avantbraç de nen, a qui li van tallar una mà amb una destral -les armes d’aquella època-. “Això també ens diu que la violència d’aquesta gent és molt alta”, remarca Moreno.
Una “joia” de sepulcre prehistòric
El Roc de les Orenetes “no és un sepulcre qualsevol”, segons els investigadors. Durant dos o tres segles, aquesta cavitat d’alta muntanya va acollir les restes de més de 60 individus de la prehistòria, probablement d’una mateixa comunitat. Fins ara s’han recuperat més de 6.000 fragments d’ossos humans que revelen una comunitat formada sobretot per homes adults, però també dones i infants. I es calcula que encara queda prop de la meitat del jaciment per excavar.
Aquest és un dels pocs jaciments funeraris d’alta muntanya amb una densitat tan elevada de restes humanes ben conservades. “És una joia perquè tenim una comunitat sencera”, assegura l’investigador. El seu estudi permet reconstruir no només com vivien aquestes comunitats del tercer mil·lenni aC, sinó també com es relacionaven, com tenien cura dels seus morts i com, en ocasions, s’enfrontaven entre ells.
La campanya del sepulcre col·lectiu al Roc de les Orenetes s’ha fet durant tres setmanes entre finals de maig i principis de juny amb un equip de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), sota la direcció del Dr. Carlos Tornero, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador de l’IPHES-CERCA. Els treballs van començar l’any 2019 i des de llavors que s’han continuat cada any.
Un jaciment amb més de mig segle d’història
La cova va ser descoberta a finals dels anys seixanta pel veí Cisco Coll. L’any 1973, un jove Eudald Carbonell hi va dur a terme la seva primera intervenció arqueològica amb el Grup Grober Xaialsa. L’any 2019 i més de 50 anys després, les excavacions es van reprendre en el marc del projecte ARRELS prehistòriques impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat.
Les investigacions actuals compten amb el suport logístic i econòmic de l’Ajuntament de Queralbs i del Museu Etnogràfic de Ripoll, que ha cedit les restes recuperades en les primeres campanyes perquè puguin ser estudiades amb les tècniques més avançades. “El que abans era una cova remota, avui és una finestra privilegiada a les vides (i morts) d’una comunitat prehistòrica pirinenca”, asseguren els investigadors. La darrera troballa, diuen, consolida el jaciment com un referent per a l’estudi de la prehistòria recent al sud d’Europa.
