Els mitjans de comunicació tenen el deure d’informar amb veracitat, però també estan obligats a respectar drets fonamentals reconeguts tant a l’ordenament jurídic com a la deontologia professional. Quan es tracta de notícies relacionades amb detencions policials, especialment en fases prèvies a un judici, el principi de presumpció d’innocència i el dret a l’honor i a la intimitat prevalen sobre el dret a la informació.
La Constitució Espanyola, en l'article 18, estableix la protecció del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la mateixa imatge. Així mateix, l’article 24 garanteix el dret a un procés amb totes les garanties i a ser considerat innocent mentre no es dicti una sentència ferma. Aquest marc legal impedeix, de forma general, que es difonguin imatges identificatives o noms de persones detingudes que encara no han estat jutjades. Fer-ho podria suposar una vulneració dels seus drets fonamentals i condicionar el seu judici social o jurídic.
Aquesta pràctica no només té suport legal, sinó també ètic i deontològic. El Codi Deontològic del Consell de la Informació de Catalunya i el Codi Deontològic de la Federació de Periodistes d’Espanya (FAPE) estableixen que els periodistes han de preservar la dignitat de les persones i evitar la identificació de persones acusades o detingudes, especialment si encara no han estat condemnades. Aquesta obligació es fonamenta en el compromís de no contribuir a la pena de banqueta, és a dir, a la condemna pública prèvia a una sentència judicial.
Els periodistes tenen també el deure de no convertir els mitjans en un instrument de l’estigma social. Mostrar la cara d’una persona detinguda o publicar-ne el nom pot tenir conseqüències irreversibles, tant en la seva vida personal com professional, encara que posteriorment sigui absolta. La responsabilitat social del periodisme requereix prudència, equilibri i respecte pels drets dels ciutadans.
No obstant això, existeixen excepcions. Quan la persona detinguda és una figura coneguda o amb projecció pública —sigui del món polític, artístic, esportiu o empresarial—, els mitjans poden informar-ne la identitat. Aquesta situació es justifica per l’interès públic associat a la seva condició i pel fet que la seva vida privada té una dimensió pública. Tanmateix, fins i tot en aquests casos, s’ha de preservar el principi de proporcionalitat, evitant l’espectacularització o el sensacionalisme.
És important subratllar que l’interès públic no equival a curiositat pública. La cobertura d’un cas no pot estar motivada únicament pel desig d’atraure audiència o generar impacte emocional, sinó per l’aportació informativa rellevant per a la societat. Per això, molts mitjans opten per difuminar rostres, ometre noms o emprar inicials quan informen sobre detencions, llevat que hi hagi una justificació clara i raonada per fer-ho d’una altra manera.
En definitiva, la decisió de no publicar la imatge ni la identitat de persones detingudes no respon a una voluntat de censura, sinó a un exercici responsable del dret a la informació, compatible amb la defensa dels drets fonamentals i la funció social del periodisme. És una mostra de respecte, no només per les persones implicades, sinó també pels valors democràtics i per la qualitat de la informació que rep la ciutadania.
