La periodista i professora Mar Camps (Palamós, 1991) s’estrena amb la seva primera novel·la "Sense mans pel camí fondo" (Editorial Gavarres), que parla sobre la vida d’una jove que marxa del seu poble natal per anar a treballar com a voluntària en un projecte per a refugiats i migrants al sud d’Itàlia. Ho fa en un moment en què es troba perduda, que no sap el que vol i que necessita agafar distància del lloc on viu. L’autora explica que volia parlar de la quotidianitat a través de coses que li podrien passar a qualsevol altra persona, relacionades amb l’amor, l’amistat o la pèrdua. “No em crida l’atenció la ficció, ni tampoc les vides enlluernadores”, detalla, “més aviat m’interessa la vida diària”.
La protagonista de "Sense mans pel camí fondo" és la Júlia, una jove que ronda la trentena i que s’aferra a la possibilitat de fugir uns mesos a Calàbria, una terra de pas amb gent que emigra i d’altra que hi arriba amb pastera. Ho fa per escapar del seu poble natal, i també per donar continuïtat a una manera de fer que la porta a esquivar la permanència, desfent-se de cases, feines i homes.
El títol de la novel·la és també, segons Camps, un paral·lelisme del moment pel qual passa la jove. “A part de ser una dita que dèiem de petits – sense mans, sense peus, sense dents – quan fèiem una baixada en bicicleta, és també aquesta idea que, a vegades, hi ha coses a la vida que no estan segures i que la sensació és aquesta mateixa, la d’anar sense mans”, sosté, “pel que fa al camí fondo, és un camí que hi ha entre Bordils i Juià, on no es veu què hi ha al voltant perquè queda enclotat, però que és preciós”.
Durant bona part de la història, la Júlia troba que no encaixa enlloc, una sensació que comparteix amb altres personatges del llibre i que l’autora considera que pot ser comuna en moltes persones. “Hi ha gent que té les coses molt clares, però ella està absolutament perduda i dubta”, apunta. Això recorda a Camps una frase que li deia el seu pare de petita, fent referència als dies de boira, que poden acabar convertint-se en els més clars.
De fet, la novel·la – que Camps cataloga d’autoficció – fa un homenatge als seus propis avis, els quals per part de mare, es van conèixer en una impremta, i per part de pare, tenien una llibreria que encara existeix al seu poble. A l’autora totes aquestes coincidències li van semblar “boniques” i per això en tota la novel·la la figura de l’àvia de la Júlia és molt present. “És una persona d’uns trenta anys ja hauria d’haver format una família, tot i que ara les vides són diferents, i per això manté un lligam tan fort amb ella que, a la vegada, li remet aquesta consciència del pas del temps”, conclou.
Escriptura amb accent propi
Una de les particularitats del llibre és el vocabulari que fa servir Camps, incorporant paraules pròpies de la seva terra, així com expressions que sempre ha sentit dir. “Per mi el llenguatge és tan important com la història en si”, admet, “jo quan escric penso en com sonaria en veu alta, i per això li volia donar aquest punt lícit a través d’un vocabulari genuí de la zona de Girona i de l’Empordà”.
Una mostra que reflecteix també el seu amor per les arrels, les quals es veuen com un personatge més, i amb les quals la protagonista també té una relació molt estreta. Inspirada per noms com Paolo Cognetti, Mercè Rodoreda o Baltasar Porcel, Camps admet que s’ha sentit molt lliure a l’hora d’escriure i que li agradaria publicar més coses en un futur. “He començat a escriure sobre altres coses, d’una manera molt natural, i estic contenta”, subratlla.
