Final al Vicente Calderón. El Girona acaba de trencar tots els pronòstics vencent per la mínima l’Atlético de Madrid, en el dia del seu debut històric a Primera Divisió. Una falta magistral de Jandro ha igualat el gol inicial de Diego Costa. A cinc minuts pel final, Javi Acuña ha saltat més que ningú per rematar una centrada de Felipe Sanchón al fons de la xarxa. Esclat de joia entre els futbolistes blanc-i-vermells, que han tret petroli de la visita a un dels camps més complicats de la categoria. Tres punts que han de servir per començar a enfilar el difícil camí cap a l'objectiu final: la permanència.
És el triomf de la humilitat. Un dels clubs amb els pressupostos més baixos del futbol professional està deixant bocabadats els apassionats de l’esport rei d’arreu. El de la temporada passada, la de l’ascens, era només de quatre milions i mig. El divuitè pressupost més baix de la categoria, sense tenir en compte el dels dos filials (Barça i Madrid). Una distància abismal amb els 45 del Villarreal, equip amb el que els gironins van batallar per l’ascens directe fins la penúltima jornada.
La polèmica derrota d'Almeria
Les opcions de quedar entre els dos primers s’havien esfumat a l’Estadi de los Juegos Mediterráneos d’Almeria, en un partit marcat per la polèmica després que el col·legiat Ocón Arraiz ignorés un penal escandalós sobre Acuña amb l’empat a u i ben entrada la segona part. El paraguaià va quedar estès a terra i va veure’s obligat a demanar el canvi per una forta contusió el genoll. Reglament en mà, era penal i expulsió. Un gol del brasiler Charles -màxim realitzador de la categoria- a dos minuts pel final dilapidava qualsevol opció de pujar directament. Els esforços de tot un any, en va.
La ràbia i la impotència d’alguns jugadors que aquella tarda, amb llàgrimes als ulls, van voler-se menjar l’àrbitre, va tenir un efecte rebot: la unió que es va forjar entre els futbolistes de la plantilla superava el gran ambient que s’havia respirat dins el vestuari al llarg de la temporada. Aquell grup, dirigit amb guant de seda per Joan Francesc Ferrer ‘Rubi’, un tècnic jove i audaç, però sense experiència al futbol professional, estava disposat a fer realitat el somni que tota una ciutat anhelava: convertir-se en el primer equip de la província en fer acte de presència a la que molts consideren com la millor lliga del món.
Camí cap a Primera
La promoció va ser una batalla crua, primer amb l’Alcorcón –victòria per la mínima- i després, coses del destí, amb l’Almeria. El 2-2 de l’anada a Montilivi era un mal resultat pels interessos gironins, a qui només els hi valia guanyar o empatar a més de dos gols. El repte era difícil, però no impossible. La ciutat es va bolcar com no s’havia vist abans, i desenes de busos van sortir de matinada cap al sud, resseguint la costa mediterrània.
Els andalusos havien atropellat el Las Palmas en l’altra semifinal del play-off, i després de la bona imatge oferta i el bon resultat que s’enduien de terres catalanes, eren els grans favorits. Un equip gran, històric, de pes al futbol espanyol, contra un conjunt que vivia els millors anys de la seva història i que, set anys enrere, navegava pels mars de la Tercera Divisió, veient-se-les amb el Palafrugell, el Palamós, el Balaguer, l’Europa, el Júpiter o la Rapitenca.
El futbol, però, és imprevisible, i això és el que el fa gran. El gol de Migue a un quart d’hora pel final donaria la victòria i l’ascens als de Rubi, que amb una defensa aferrissada van poder aturar totes i cada una de les envestides dels locals. Qui millor que Migue, el central talismà que, el 15 de juny del 2008, va retornar el Girona al futbol professional 49 anys després, amb un cacau contra el Ceuta? Ell i el lateral Jose Martínez són els únics supervivents de l’ascens a la categoria de plata ara fa 5 anys. L’últim, va fitxar pel club quan encara era a Tercera Divisió. Avui ha jugat al Calderón.
Passi el que passi, es mantingui o es descendeixi, la ciutat dels quatre rius podrà presumir, per sempre més, d’haver tastat la glòria de la Primera Divisió, trencant el binomi Barça-Espanyol com no passava des del 2007, amb la fugaç aparició del Nàstic de Tarragona. Vuit són, en total, els clubs catalans que han passat per la màxima categoria estatal, la majoria de forma testimonial: els tres mencionats, el Lleida, el Sabadell, l’Europa i el desaparegut Comtal. I, d’ara en endavant, el Girona, que avui ha debutat al Calderón amb la segona equipació, la de la Senyera, anticipant-se al Barça per convertir-se en el primer club català en lluir les quatre barres pels grans coliseus espanyols. Una fita anecdòtica que molts catalans explicaran amb orgull a les següents generacions.
Tot comença a Alcorcón
Fins aquí, tot és un somni. Un somni d’una nit primaveral, que podria convertir-se en realitat ben aviat. Un somni que passa per començar amb bon peu aquest dimecres a l’Estadio Santo Domingo d’Alcorcón (20:00h, Esport 3) i rematar la feina a Montilivi, a l’espera del vencedor entre Las Palmas i Almeria. En cas d’aconseguir l’ascens seria interessant, com a mínim, estalviar-se de batre un rècord: ser l’equip més golejat de la història de la lliga. De moment, el segueixen ostentant els compatriotes del Lleida, que en la temporada 1950-51, van encaixar un total de 134 gols. Sigui qui sigui el porter blanc-i-vermell, la clau és evitar que allà on vagi l’equip, a la grada no es facin acudits com els que van martiritzar al pobre Primitivo Eroles, porter del Lleida dels anys 50, que deien: “Con Eroles o sin Eroles, al Lérida le meten goles”.
