Vilà inicià l'activitat artística a principis del anys 70 participant en la Mostra Col·lectiva del Grup Tint-1, a la llotja del Tint de Banyoles. Des de els seus inicis fins a mitjans dels anys 80 va treballar en el camp de la investigació i la instal·lació dins dels corrents conceptuals de l''eat art' i l'art fungible. Realitza obres com 'Les sabates comestibles' (1979), participa a Art 14'83 CIAC a Basilea, 'Entre pa enlluït' (1984) a la Fundació Miró de Barcelona, 'Fagocotosi' (1985) a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona i 'Cambio de Piel' (1985) als festivals de Navarra.
A poc a poc va anar deixant les referències directes als elements comestibles per referir-s'hi indirectament des de nous materials com ara el ferro i la pintura sobre paper. En aquesta nova etapa s'interessa per l'embolcall del menjar en conserva, es a dir, les llaunes, i treballa escultures en ferro sense volum, que presenta a la Sala Vinçon de Barcelona (1990) i a la Sala Tránsito de Madrid (1991).
Vilà també ha estat present a diverses fires internacionals, participant al pavelló d'Espanya per a la Expo de Sevilla (1992). Realitza 'Clástics', intervenció en la remodelació del volcà Croscat a Olot, premi FAD (1994), i exposa 'Capitals del Disseny' en el Centre George Pompidou de París, i a l'exposició 'El moble català des del segle XV ', al Palau Robert.
Una constant en la seva obra ha estat la utilització de materials fungibles i la seva crítica dirigida a la societat de consum, que dóna per acabada amb l'exposició 'Àlef' (1996), treball caracteritzat en el fet d'utilitzar com a pintura la seva pròpia sang, a la galeria Alter Ego de Barcelona. A partir d'aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola cosa, creant la sèrie 'Navegants' 1995-1997, la sèrie 'Contraris' (1995) que continua amb 'Logos' (2001).
A 'Nautes' (2006), una obra que s'acosta cada vegada més a l'art conceptual, l'artista reflexiona amb un to irònic, paradoxal i crític, realitzant escultures i pintures de cos infantil renunciant a la seva iconografía de cos habitual, cosos que volen esmenar l'error primordial de què ens parla Antonin Artaud.
A poc a poc va anar deixant les referències directes als elements comestibles per referir-s'hi indirectament des de nous materials com ara el ferro i la pintura sobre paper. En aquesta nova etapa s'interessa per l'embolcall del menjar en conserva, es a dir, les llaunes, i treballa escultures en ferro sense volum, que presenta a la Sala Vinçon de Barcelona (1990) i a la Sala Tránsito de Madrid (1991).
Vilà també ha estat present a diverses fires internacionals, participant al pavelló d'Espanya per a la Expo de Sevilla (1992). Realitza 'Clástics', intervenció en la remodelació del volcà Croscat a Olot, premi FAD (1994), i exposa 'Capitals del Disseny' en el Centre George Pompidou de París, i a l'exposició 'El moble català des del segle XV ', al Palau Robert.
Una constant en la seva obra ha estat la utilització de materials fungibles i la seva crítica dirigida a la societat de consum, que dóna per acabada amb l'exposició 'Àlef' (1996), treball caracteritzat en el fet d'utilitzar com a pintura la seva pròpia sang, a la galeria Alter Ego de Barcelona. A partir d'aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola cosa, creant la sèrie 'Navegants' 1995-1997, la sèrie 'Contraris' (1995) que continua amb 'Logos' (2001).
A 'Nautes' (2006), una obra que s'acosta cada vegada més a l'art conceptual, l'artista reflexiona amb un to irònic, paradoxal i crític, realitzant escultures i pintures de cos infantil renunciant a la seva iconografía de cos habitual, cosos que volen esmenar l'error primordial de què ens parla Antonin Artaud.
