Marc Estarriola.- Els més acèrrims seguidors de Woody Allen trobaran a "Gravetat zero" un espai on entretenir-se i riure amb la boca plena, endinsant-se en relats curts plens d'enginy, paraules recargolades, pedanteria, imatges bucòliques de Nova York i referències literàries o musicals d'antologia.
L'autor presenta un recull d'històries que tenia emmagatzemades en un calaix mentre que unes altres van ser publicades al The New Yorker entre el 2008 i el 2012. La traducció al català per part d'Helena Lamuela és senzillament sublim i és capaç de captar els detalls de la prosa histriònica de l'escriptor, guionista, actor, director i (mediocre) músic nord-americà.
Algun dels relats se centren en el típic quadre de costums que Allen ens té habituats mentre que d'altres ens posa en la pell d'una vaca assassina, uns llamàntols amb humans reencarnats o una vaca pintora. No és necessari dir que els detractors de Woody Allen no tenen cabuda amb aquest llibre però els més avesats se'l cruspiran en un dia o dos com a màxim.
Menció especial es mereix el darrer relat (i més llarg de tots) titulat 'Créixer a Mahattan', on presenta la típica història d'amor "noi coneix a noia" al bell mig de Central Park, que rememora els seus millors llargmetratges i compta amb un final de traca.
