Marc Estarriola.- En el moment que redacto aquestes línies "La chica salvaje" de Delia Owens porta 172 setmanes en la llista dels cinc llibres més venuts del New York Times, és a dir, camí de tres anys i mig. Aquesta història és sens dubte una d'aquelles novel·les que marcarà a més d'una generació però no he arribat a copsar del tot el motiu. La sinopsi és d'allò més simple: La Kya (es pronuncia Caia), és una nena d'una família desestructurada que amb poc més de deu anys és abandonada i ha de sobreviure tota sola en una zona pantanosa de Carolina del Nord (EUA). Allà és víctima dels nois del poble que se'n riuen d'ella i l'anomenen la nena salvatge però malgrat tot tira endavant i s'enamora en dues ocasions amb resultat fatal per a un dels seus amants.
Si bé és cert que la narració és una oda a la natura (el títol original es tradueix per "On les llagostes canten"), genera certa ambivalència els elevats coneixements de l'autora pel que fa a l'ecosistema animal i floral mentre que denota un total i absolut desconeixement pels procediments policials i judicials. Hi ha errors flagrants en la narració del judici contra la Kya que són realment sorprenents però ho és més encara el final del llibre, no per la seva originalitat, sinó per tot el contrari.
Que ningú mal interpreti el que dic, "La chica salvaje" és una lectura terapèutica, dolça, introspectiva, sentimental i empàtica. Tanmateix, en moltes ocasions li falta punch i li sobra docilitat, i això és quelcom que ha deixat palès el llargmetratge estrenat el mes passat a EUA, on les crítiques són devastadores.
