Marc Estarriola.- L'autora peruana Isabel Allende retorna a les estanteries amb el seu darrer treball "Violeta" on apareix novament la família Del Valle. Durant la narració ens presenta una carta escrita a Camilo, el seu nebot, a qui li exposa la seva vida des del 1920 fins la seva mort el 2020, anant d'una pandèmia (la grip espanyola) fins a un altra (la del coronavirus).
La protagonista desgrana unes vivències plenes de cabòries, calvaris, maltractament, assassinats, revoltes, desenganys, mentides i penúries. Si bé és cert que amb el seu germà van fer fortuna construint cases prefabricades, aquest és un element menor i no ajuda a que obtingui una vida més plàcida. L'autora fa referència a diversos moments històrics del segle XX, però d'una manera superficial i mancada de rigor. Ella mateixa confessa que ha obtingut les dades a través de "Google" i la "Wikipedia", demostrant un menyspreu absolut cap a una correcta i afinada documentació.
"Violeta" és una novel·la prescindible i que no aporta absolutament res. Els seus personatges són tediosos i mancats de profunditat, a banda de tenir caràcters extrems. El ritme de lectura és extremadament lent i carregat de secundaris inversemblants, avorrits, simples i irrellevants. La protagonista mor als 90 anys però el més desitjable seria que no hagués arribat a superar els 50. Tot plegat et porta a preguntar-te què empeny Violeta a escriure a Camilo la història de la seva vida quan aquesta no té absolutament res interessant què explicar-li.
En resum, resulta incomprensible com una escriptora com Allende, que mai ha demostrat ser capaç de publicar res digne de menció, porti a les seves esquenes més de 51 milions d'exemplars venuts arreu del món.
