Marc Estarriola.- Poc de nou hi ha a dir o comentar de la major saga de ciència ficció de la història literària com és Dune, inicialment pensada com una trilogia i que finalment es va convertir en sis entregues de la mà de Frank Herbert. Ara, l'editorial DeBolsillo ha publicat una nova edició que inclou les correccions en la traducció del 2019 revisada per David Tejera.
El més fascinant d'aquesta història, rebutjada fins en 20 ocasions fins ser finalment publicada el 1965, és que oferia la visió d'un planeta desèrtic on el bé més preuat era l'aigua equiparable al nostre petroli de l'actualitat. Herbert, influenciat de ben jove per les tribus índies nord-americanes que a meitats del segle XX van patir dificultats mediambientals fruit de la industrialització, ho va plasmar a la saga ideant un planeta que havia estat ric i prosper fins convertir-se en un terreny àrid, sec i amb tempestes de sorra constants.
Aquesta idea de "canvi climàtic" que Herbert va preveure es veia com una invenció inimaginable pels seus coetanis però que, avui en dia, pren total rellevància i té una vigència esgarrifosa. Les estratègies interplanetàries a nivell polític també aporten una gran versemblança amb la geopolítica internacional actual, presentant governs dominadors i ciutadans sotmesos amb ànsies de revolta.
Si bé és cert que Dune està redactat amb una prosa poc fluida, complicada, incomprensible i enrevessada la major part del temps, paga la pena donar-li una oportunitat i endinsar-se al seu món. Amb tot, sempre quedarà l'opció de veure el llargmetratge de Denis Villeneuve estrenat l'any passat per resoldre qualsevol dubte que hom pugui tenir.
