Marc Estarriola.- Un home enamorat perd la seva dona en un accident de trànsit però, miraculosament, la recupera després de cinc anys d'una forma que escapa als convencionalismes. El primer moment que vaig llegir aquesta introducció de l'última obra de J.P. Delaney, "La dona perfecta", creia que l'argument se centrava en descobrir que havia convertit a la seva muller en un robot. Res més allunyat de la realitat ja que aquesta informació es desvetlla a la tercera pàgina de la novel·la.
L'autor presenta un thriller carregat de tombs argumentals que et deixaran garratibat a la cadira, convertint aquesta història en un passa pàgines addictiu i sorprenent. Deixant la banda la història d'amor entre la dona robot i el seu creador, planteja un seguit de dilemes ètics i morals pel que fa a la creació d'aquests humanoides. Quin és el futur que li espera a la societat? De quina nova manera es planteja el repte de la immortalitat? Quines implicacions legals comporta la clonació cibernètica de persones? Quin ús real poden tenir?
Delaney tampoc escapa de caure en algun que altre convencionalisme i pateix moments de feblesa argumental, perdent capacitat de sorpresa i navegant pel mar de la predictibilitat. Tanmateix, els darrers passatges del llibre (que denoten cansament per part de l'autor) recobren vida per a un darrer cop d'efecte. No seria d'estranyar que "La dona perfecta" aparegui ben aviat convertit en una pel·lícula o sèrie de Netflix. L'argument dona per molt en aquesta combinació de West World i Desperate Housewifes.
