Marc Estarriola.- Al món hi ha gent que és molt fantasma. No en tenen prou amb ser extremadament intel·ligents, cultes i profunds sinó que, a sobre, ho han de demostrar constantment. Parlen en veu alta amb la testa aixecada, sa mirada et sobrevola, i les paraules que llancen t'obnubilen fent que et sentis petit o, fins i tot, d'una raça inferior.
Rebecca Solnit ho fa a "Sobre l'art de pedre's", un suposat viatge introspectiu que ressegueix moments de la seva vida on barreja natura, història i filosofia barata. La proposta podria semblar interessant, versemblant i curiosa si no fos que la vida de Solnit no li interessa a ningú. Si bé és cert que ha publicat una vintena d'obres de temàtica diversa (feminisme, medi ambient, art, política i història cultural), aquestes demostren que els coneixements no solen anar lligats a les experiències.
He vist en alguns mitjans que ha enllaçat Angle Editorial al seu web com parlen d'aquest llibre de Solnit amb gran delit. Després d'un escriptor fanfarró no hi ha res pitjor que un/a periodista fatxenda. Dedueixo que no s'han llegit ni una pàgina d'aquesta "guia per a vagarejar" com ha traduït Josep Alemany (un monument per a ell si-us-plau per haver invertit hores de la seva vida en transcriure al català aquesta obra).
En la contraportada ens diu que en aquest llibre "Solnit explora les diverses maneres que tenim de perdre’ns, tant físicament com mentalment" i crec que la definició és d'allò més encertada. La sensació que he tingut llegint les pàgines (no totes, he hagut d'abandonar) és d'absolut desconcert. No sabia si al davant tenia un assaig, prosa poètica, ficció o tot plegat era una broma de mal gust.
Em temo que Solnit és ara mateix a casa asseguda en una butaca, acaronant un gat, amb una copa de brandy a la mà i rient com una llunàtica mentre pensa "quin gol acabo d'endollar a mig món que s'està empassant aquesta palla mental que, a sobre, lloen".
Bravo Rebecca, bravo.
