Marc Estarriola.- Ho ha tornat a fer. Ken Follet ha aconseguit una vegada més treure's de sota el barret una novel·la històrica de les que marquen època, perfectament a l'alçada del seu gran èxit "Els pilars de la Terra". Amb aquesta preqüela, "Les tenebres i l'alba" aconsegueix fer viatjar al lector a l'edat mitjana a cavall dels segles X i XII on viurà aventures, guerres, pactes, traïcions, crims, judicis, viatges i molt més en 900 pàgines que es consumeixen a la velocitat de la llum.
El més destacat de Follet és que no perd el temps intentant desplegar la psicologia dels personatges per, posteriorment, desenvolupar la trama. El seu univers narratiu es desplega des de la primera pàgina i el primer capítol ja conté acció desfermada que et deixarà esmaperdut i sense respiració. La sensació és la de rebre una plantofada a la cara totalment inesperada que et deixa amb els ulls desencaixats intentant entendre què t'ha passat mentre instintivament et palpes el rostre dolorit amb la mà.
Si bé és cert que els noms són complicats i en alguns casos extremadament semblants, no és sinó fruit d'un treball de documentació per part de Follet. A l'Anglaterra medieval la originalitat no sovintejava pel que fa als noms i en molts casos se substituïa una vocal o un parell de consonants per a diferenciar les persones.
Resumir en una ressenya el més destacat d'aquesta obra és complicat i possiblement faria falta redactar-ne una tesi de mig miler de pàgines. Potser el que més t'atrapa de "Les tenebres i l'alba" és la bondat d'alguns personatges i com aquesta combina amb la maldat dels altres. Els antiherois són molt, molt dolents mentre que els herois són molt, molt bons. Aquesta dualitat et provoca una sensació d'ansietat extrema quan les coses van maldades o bé t'arrenca llàgrimes dels ulls en moments d'extrema tristor però també de gran alegria.
No seria necessari a aquestes alçades omplir la ressenya amb adjectius qualificatius entorn la grandesa de Follet perquè va demostrar fa anys que és un dels més grans narradors contemporanis. Tanmateix, posats a lloar, caldria destacar la bona tasca de Mireia Alegre, Imma Estany i Anna Llisterri en la traducció del llibre. Sublim.
