Agnès Santos.- Mirsad Ajanovic Civa va néixer a Sarajevo, capital de Bòsnia. Civa, que vol dir pruna, és un sobrenom que té des de petit. Ell i la seva família van fugir del seu país en guerra i fa 22 anys que és resident a Torroella de Montgrí.
En quin moment te n’adones que comença una guerra?
Uff…és molt complicat. Tenia 26 anys quan va començar. Qui coneix una mica la història de ex Yugoslavia sap que Bòsnia era un país amb força barreja nacional, ningú donava la possibilitat de que pogués passar alguna cosa, però va passar... Nosaltres ens em vam adonar molt tard, quan ja la ciutat estava rodejada. Si ho hagués sabut potser hauríem marxat abans.
Com es viu en un país en guerra?
Durant la guerra va ser molt difícil perquè no teníem llum ni aigua ni gas, teníem dues criatures de sis mesos que necessitaven menjar i jo era, pràcticament, l’únic del meu barri que treballava. Un dia estàvem al pati que tenia a casa, no sé si va ser un pressentiment o que, però els meus dos fills ja gatejaven i jo els deixava córrer pel pati lligats amb una corda perquè no anessin gaire lluny. Vaig fer entrar un a dins i de cop van llançar vuit granades a casa. No sé com vam sobreviure, l’impacta de l’explosió ens va fer caure a tots i la paret de fora el pati tenia les marques de lesmetralladores…
Vas lluitar militarment a la guerra?
Jo vaig tenir la sort que em van declarar inútil per anar a l’exèrcit a causa d’una malaltia a la sang. Vaig aprofitar això per escapar-me de les armes. La meva feina a la Ràdio Nacional era la meva salvació i la meva manera de col·laborar amb el meu país.
Perquè va començar la guerra?
La gent parla d’una guerra civil, però per mi no ho era. Quan algú ocupa el teu terreny i fa una neteja ètnica i descobreixes que això estava preparat des de fa molts anys…això no és una guerra civil. Un que és nascut a Bòsnia és bosnià i sap que ho és amb la religió que tri i això s’ha manipulat molt perquè deien que tots els bosnians eren musulmans per justificar l’atac.
Quin creus que va ser el motiu de la Guerra?
Les guerres comencen perquè algú té un interès a provocar-la. A la Guerra de Síria tant els russos com els americans tenen molts interessos econòmics. Però qui ven les armes? Que passaria per aquests països si no hi hagués una guerra? La seva indústria militar baixaria i perdria molts diners i molta gent es quedaria sense feina. Seria una crisi econòmica a casa seva. Ningú pensa amb els refugiats, els morts i les famíliesdestruïdes.
... I quina opinió tens respecte el tractament que fan els mitjans de comunicació sobre la Guerra de Síria i en el seu moment durant la Guerra de Bòsnia? Creus que l’esfera política influeix i es beneficia del silenci dels mitjans?
Això és una patata calenta que té cada govern del país i no saben com manejar-lo. Per mi es una vergonya enorme que hauríem de sentir tots, primers els governs dels països europeus i després la gent. Aquí, per exemple, la gent vol ajudar i no et deixen. És el mateix que passava quan jo venia cap aquí. Jo vaig passar les fronteres il·legalment.
Com?
Vaig sortir de Sarajevo el 19 de juliol del 1995 i vaig arribar a Espanya el 7 d’agost del 1995. Durant aquest temps ho intentava solucionar per la via legal, però era impossible. Vaig passar la frontera d’Itàlia amb un cotxe d’Eslovènia perquè quan a la frontera veuen un cotxe proper no et paren. Tenia sort que el periodista Joan Soler tenia una novia a Eslovènia i ella li va deixar el cotxe i ell em va passar a Itàlia. Em va comprar el bitllet de tren de Trieste fins a San Remo. D’aquí vaig anar cap a Mondovi on vivia el meu amic bosnià ortodox que em va rebre i vaig esperar a tres persones de Torroella que van venir amb el seu cotxe a buscar- me.
Com els coneixies?
Perquè la meva dona bosniana ja vivia a Torroella des de feia set mesos amb els meus fills. Jo no podia sortir del país, els homes de 16 a 70 anys no poden sortir d’un país en guerra, tenen l’obligació d’anar a l’exèrcit o aportar alguna cosa. A ella li van donar perquè tenia dues criatures de 3 anys. Vam estar set mesos separats i vivint tres anys de guerra. Nosaltres vam marxar en el moment que l’organització Nord-Sud de Torroella ens va trobar un pis i diners per mantenir-nos.
Quina relació tenies tu amb aquesta organització?
La vaig conèixer per un amic periodista de El Punt i altres que estaven cobrint la guerra de Sarajevo que van contactar amb ells. El 15 de gener del 1995 en Joan (corresponsal de Catalunya Ràdio) es va presentar al nostre pis i ens va dir que tot estava organitzat a Torroella perquè la meva família hi anés i que un volum de famílies havien donat diners perquè nosaltres sobrevisquéssim. El dia 2 de febrer ells van sortir de Bòsnia pertúnel.
Per túnel?
Sarajevo és una ciutat en una vall i tota estava rodejada per l’exèrcit servi i no es podia sortir. Al sud de la ciutat hi havia l’aeroport i sota la pista d’aterratge van fer un forat, li deien túnel, però jo li dic forat (riu). Un túnel d’una amplada d’un metre amb una alçada d’un metre i mig, més o menys, depenia del nivell, amb l’aigua fins els genolls i hi havia un cable de 10.000 volts per sota l’aigua. Per aquí entrava i sortia l’exèrcit i vaig aconseguir treure la meva dona i els meus fills per aquest camí amb tres maletes, amb un nen a l’esquena i l’altre davant ajupit i amb un braç trencat. Fins el territori on podíem perquè jo no tenia permís per anar mésenllà.
I la teva dona?
Ella tenia els seus pares vivint en la zona lliure de Bòsnia i després va anar a Croàcia a la ciutat costanera Split. En Joan Soler va anar a Ancona amb avió i allà van venir dos persones de Torroella amb el cotxe perquè era l’única manera de creuar a Espanya sense papers.
I tu?
Jo vaig fer el mateix camí set mesos després, però anava sol i quan passava la frontera a mi em deien “Dorm Civa!!” i posaven els tres passaports espanyols i el meu l’últim.
Que es sent quan fuges d’una guerra?
Que estàs marxant de casa teva i casa teva són moltes coses. Deixes els teus pares i la teva família i els teus amics i no saps si els veuràs mai més. Deixes la teva feina, tota la teva vida. Ho deixes tot i penses: ara he de posar tota la meva vida en dues maletes i anar on?
...I quan arribes aquí quin és el procés?
És un peix que es mossega la cua perquè a la feina et diuen: per donar-te-la abans has de tenir la residència, però per obtenir la residència et demanen que tinguis feina. I et preguntes: com puc tenir el contracte laboral si no tinc el NIE? Al final ens donaven un permís de residència per circumstàncies excepcionals.
Llavors tu no vas obtenir la condició derefugiat?
Nosaltres mai l’hem tingut, en el seu moment el Govern Espanyol no ens el va atorgar, teníem l’estatus de circumstàncies excepcionals. Fins que després de vuit anys residint aquí ens van donar una residència d’estrangers nocomunitaris.
I els teus fills?
Ells estaven escolaritzats, però tenien el mateix status, però al divorciar-me de la meva dona i ella casar-se amb un català ella i els meus fills ara tenen passaport espanyol. Jo segueixo tenint el de Bòsnia, tampoc vull l’espanyol. Porto 22 anys aquí i estic agraït a Catalunya, no a Espanya.
Que vol dir ser refugiat?
És com estar assegut entre dues cadires. No ets ni d’allà ni d’aquí. Jo quan vaig a Bòsnia dic que vaig a casa i em sento com a tal, però quan toca tornar cap aquí a la meva mare li deia que tornava a casa. Si ho miro positivament tinc dues cases, però no estic ni allà niaquí.
Tu t’has sentit mai estigmatitzat?
Ho he ignorat perquè jo sempre m’he posat la meta a alguna cosa més fàcil i senzilla: mirar cap endavant i seguir. La gent molt fàcilment es posa a la boca la paraula guerra o refugiats perquè no han viscut això. Si comences a fer-te la víctima no arribes enlloc.
Mai has tornat a Bòsnia?
Jo em vaig sentir en una situació complicada, al separar-me de la meva dona jo vaig plantejar- me que fer: si marxar a Bòsnia amb les meves dues maletes que són la meva vida o quedar-me aquí al costat dels meus fills. En aquell moment vaig decidir que el meu lloc era al costat dels meus fills. Hi vaig cada any de visita, però és diferent.
Fa 22 anys de la Guerra de Bòsnia, considerada el conflicte més sanguinari després de la Segona Guerra Mundial, van morir més de 100.000 persones. A dia d’avui creus que el país ho hasuperat?
No. El famós Acord de Dayton o Protocol de París que va ser el tractat de pau firmat el 1995 per Yugoslavia, Bosnia i Herzegovina, sota el patrocina d’Amèrica es va firmar només per parar la guerra perquè la gent de tot el món estaven farts de veure les desgràcies que venien d’allà, però el mal ja estavafet. La pau la van firmar, però el meu país es va arreglar a mitges perquè 22 anys després les coses no estan arreglades. Els líders polítics son de dretes i nacionalistes que no es poden posar d’acord ni amb les coses més senzilles i la gent pateix. I jo quan vaig cap allà em pregunto: perquè tota aquesta merda? Casi 2 milions de refugiats. Jo tinc amics i familiars d’allà que no he vist mai més a la mevavida...
I que sents?
Impotència. El fet de que jo hagi hagut de preparar les maletes i marxar de casa meva m’ha tombat la meva vida totalment. Ho ha capgirat tot. Ni somiant pensava que un dia parlaria el català o que estaria aquí vivint (riu). Però he tingut sort jo, he pogut treballar i cuidar dels meus fills, però hi ha molta gent que no téfutur.
I com creus que ho afronta la societat actual?
A mi m’agrada molt l’exemple dels països nòrdics, on hi ha una política social molt clara: protegir les persones. No hem de ser massa intel·ligents, si no saps copia. El programa per refugiats que tenen a Holanda aquí no existeix quan seria molt més normal i molt més humà. Fes un programa i dones el mínim perquè aquella persona pugui existir i li dones una feina perquè d’aquesta manera també millora la situació econòmica del propi país. Un 70% d’aquesta gent vol tornar al seu país d’origen si pot. Nosaltres només volem pau i poder viure.
Per què creus que desprès de 22 anys de la Guerra de Bòsnia, no ha canviat res i la societat no ha après?
Perquè el nacionalisme es potencia de mala manera. Jo no estic en contra dels nacionalismes, però nacionalismes sans. Nacionalismes que es considerin superiors a altres és negatiu, perquè creen conflictes. A Bòsnia ha passat això i segueix passant. I l’estructura política no ha canviat, els propis polítics només miren per la seva existència, és auto perpetuar aquest mal nacionalisme.
Creus que a Bòsnia s’han tancat les cicatrius de la guerra?
No, les cicatrius de la guerra són tant profundes i amb una política tant dolenta que es viu un extrem en el que es torna a parlar d’una altra guerra perquè no es posen d’acord amb res. El problema és que la base d’aquest acord està mal fet.
Perquè no el reestructuren?
Perquè sempre hi ha algú que no vol parlar. Apart de que la posició política que hi ha al poder avui dia no el vol cedir. Allà tot està una mica podrit, tots miren per ells mateixos. Hi ha coses positives que passen, sobretot entre la gent jove, però fins que no hi hagi un canvi polític radical no canviarà res.
Què vas sentir quan per primer cop vas veure la situació que es vivia a Síria?
Vergonya i llàstima perquè no pots ajudar. Et quedes sense paraules perquè veus que estant en una pitjor situació de la que estava jo i semblaven escenes de la Segona Guerra Mundial. En humanitat no hem avançatres.
Creus que podem fer res?
Si que podem, però és la societat que hauria de fer a nivell global. Jo respecto molt la gent que s’ha involucrat a ajudar, però això són petites coses. És el sistema que té un error, s’ha de fer algun plantejament per quan passin aquestes coses tenir una estructura de funcionament. I tota la humanitat s’hauria de plantejar si fan falta les armes i provocar guerres.
Com creus que acabarà tot això?
Malament. Aquesta gent després de més de cinc anys de guerra tenen el país destruït.. no ho sé. No tinc gaire esperança. Sempre hi ha uns interessos i influències que nosaltres no sabem, tot i que intuïm que és per interessos econòmics. Espero que els aconsegueixin i deixin que aquesta gent sobrevisqui. Per mi és molt trist.
T’ha costat parlar de la teva història personal?
Jo sempre parlo de la guerra de Bòsnia perquè penso que és millor parlar i explicar que no callar. Jo no puc ser tant objectiu quan parlo d’aquesta guerra, però puc parlar de moltes coses perquè ho he viscut amb la meva pell i no és agradable parlar de la guerra. Durant una època bastant llarga donàvem xerrades i conferències i molt sovint explicàvem anècdotes: com anàvem a buscar aigua, com fèiem cafè sense tenir-lo... Apartes les coses que són més doloroses.. és una ferida oberta que no es cicatritza, però per tenir el cap una mica clar i continuar vivint dones més importància a les bones experiències que t’han passat durant la guerra.
Què en treus d’aquesta guerra que has viscut?
Durant aquest temps reconeixes la cara real de la gent. Tothom es solidaritza molt més...tot és més senzill. T’adones compte de que avui hi ets i demà no hi ets i automàticament tens una altra percepció de la vida i a vegades és molt més important fer i expressar-se. Això no s’oblida mai ni tot el camí particular que ve després de la guerra.
